Les polítiques de creixement

El resultat electoral de les eleccions presidencials franceses, les legislatives gregues, les municipals britàniques i les regionals alemanyes, estan suposant un abans i un després en el debat polític immers en l’actual context de crisi, amb l’aparició en les propostes polítiques del concepte polítiques de creixement.

Fins fa ben poc, les retallades en la despesa i serveis públics ens eren plantejades com l’únic camí possible per fer front a la crisi. El temps ha posat en evidència que no només no la resolen, sinó que l’estan agreujant a marxes forçades. Menys despesa pública comporta menys consum, menys consum comporta menys vendes per les empreses, això més atur i tancament d’empreses, això comporta més dèficit, ja que fa caure els ingressos de les administracions i n’incrementa la despesa i això duü a més retallades en la despesa pública i tornem a començar en un cercle viciós que persegueix la il•lusió de que si arribem a l’equilibri pressupostari -al que no s’arriba mai ja que en aquest cercle els ingressos van caient- trobarem la panacea universal de la recuperació de la “confiança” dels “mercats” i tot tornarà a anar bé.

Més enllà del fracàs evident del plantejament que els darrers anys ha imperat en la política europea sota aquests criteris neoliberals, en els que els mandataris europeus s’aplaudeixen entre ells mentre concursen a veure qui té la tisora més gran, algunes coses semblaven passar desapercebudes.

La primera i més important: la gent ho està passant malament, molt malament, i aquesta situació fa que la gent tingui por, molta por, aquesta por acostuma a ser el context necessari perquè s’acceptin determinades retallades que d’altra manera no s’acceptarien i es faci com quelcom inevitable, tal vegada culpa que s’ha gastat massa, s’acostuma a justificar, sense explicar que a tots els països d’Europa sense excepció, els darrers quinze anys –molt abans d’iniciar-se la crisi- la despesa pública s’ha reduït de manera important o molt important com reflecteixen les dades de l’Eurostat.

Però aquesta por sembla que està passant al ciutadà emprenyat que comença a rebel•lar-se contra aquest determinisme econòmic. La ciutadania no només comença a veure que les retallades no porten cap solució, sinó que el malestar va en augment a totes les societats europees i això, com ha passat ja altres vegades a la història, està portant al creixement de les opcions polítiques radicals, especialment l’extrema dreta, cada vegada més present a molts països; França amb el Front Nacional de Le Pen, Grècia amb un partit neonazi al parlament o al vell mig del cor d’Europa als Països Baixos on l’extrema dreta ha fet caure el govern conservador i neoliberal. En molts d’aquests estats també passa amb el creixement de l’esquerra radical.

La segona qüestió que em sembla molt rellevant és que s’ha donat per acceptat que les properes generacions viuran pitjor que les actuals i que la ciutadania acceptava resignada aquesta fatalitat, que pel que sembla ens venia donada, potser decidida pels “mercats”. Aquesta màxima, derivada de l’acceptació que la suposada autoregulació dels mercats fa que ara i els propers anys toqui passar-les magres, més enllà de ser una postura ideològica de la dreta neoliberal i només això una postura ideològica dels que creuen que l’economia s’ha d’autoregular sense regles i sense intervenció política perquè creuen que és millor, representa una renúncia democràtica brutal, la renúncia a l’alternativa de model polític i econòmic i la renúncia a creure i defensar que la voluntat popular democràticament expressada pot canviar la realitat a través de la política sense supeditació a l’economia.

Jo crec que la victòria socialista d’Hollande a França va molt més enllà de la visió més dretana i conservadora que atribueix al vot de càstig a Sarkozy la clau del canvi polític francès. Hollande, sense estridències, ha plantejat desenvolupar polítiques de creixement. Per molt que molts campions de les retallades ara corrin a apuntar-s’hi, això són polítiques d’esquerres i significa contraposar l’austeritat i les retallades a la gestió del dèficit i del deute públic. També significa una contraposició ideològica de fons entre l’autoregulació dels mercats que exigeixen l’equilibri pressupostari immediat i la submissió de la política i la ciutadania a l’economia, que vol la dreta neoliberal. També la intervenció des de la política en l’economia per generar un creixement econòmic que de manera autoregulada no es produeix i la intervenció per posar normes i taxes a les transaccions financeres que són les que sense ser productives generen inestabilitat econòmica i obtenen grans beneficis pagant molts menys impostos que les empreses productives o els treballadors.

I Hollande ha parlat d’una cosa encara més important per mi: la il·lusió en el futur. No fa una utilització estúpida del concepte il·lusió com altres han fet, dient que farien retallades “amb il·lusió” com si ens prenguessin per beneïts, sinó la il·lusió en que des de l’acció política, des de l’existència de models i camins diferents, es pot canviar la realitat que no és cert que ens vingui donada per l’economia i que no té perquè ser cert que les properes generacions hagin de viure pitjor que les actuals.