Repensar Igualada, construir futur

Aviat arribaran eleccions municipals a Igualada i a l’ambient polític es respira una certa tensió d’incertesa. Igualada es troba en una cruïlla des que es va originar, i avui aquesta cruïlla ha tornat a sorgir. Es parla d’una necessitat de canviar Igualada, de salvar-la de sí mateixa, de treure-la del pou i del somni prolongat en el que fa massa es troba. Semblen temps de canvi, però és que els canvis són quelcom propi de tota realitat. La ciutat d’Igualada va néixer al voltant de l’any mil que, segons diuen, té el seu origen en una cruïlla de camins, un militar i un altre ral, donant lloc a una trobada comercial. Aquest origen comercial ha estat, doncs, el mite i la realitat que ha construït la ciutat i així, entre els segles XIV i XV es varen construir dues muralles que duraren fins el segle XVIII. A partir del segle XVIII la ciutat d’Igualada comença, no a capgirar el seu model de ciutat, sinó a repensar-lo i a construir-lo de nou canviant el seu eix central: es passa de l’eix comercial a l’eix industrial como a model productiu de ciutat. Tot i que el canvi d’eix de model productiu no va ser instantani, sinó que va necessitar molt de temps. Així, les primeres migracions obreres cap a Igualada varen tenir lloc durant els segles XIX i XX, on a més de rebre el títol de Ciutat, Igualada va disposar de línia ferroviària, i sempre amb un creixement demogràfic i econòmic que podríem anomenar d’espectacular. Aquest model ha estat viu durant molt de temps, dos segles podríem dir, però la seva fi va arribar amb el final del segle XX: avui, a principis del segle XXI Igualada fa temps que agonitza. S’adorm, a poc a poc, com aquell qui, a causa de l’edat i l’esforç, està cansat de viure i només dorm i dorm esperant arribar la seva mort. Així, Igualada ha tingut dos grans paradigmes: el seu origen iniciàtic comercial i un canvi de model comercial per un de productiu industrial. Dues èpoques, dos models productius de ciutat. Avui aquests paradigmes mostren evidencies del seu esgotament, on ja no poden ser els portadors de la bandera de la ciutat, els eixos que la facin girar al voltant d’ells, sinó que, a la rereguarda, han de donar pas a un nou paradigma per a la ciutat, a un nou model de ciutat, a un nou model de producció econòmica. Hem de ser capaços de repensar Igualada, de reinventar-la i decidir quin camí volem prendre, cap a on volem anar. Hem de decidir si volem continuar allargant la vida a una ciutat que fa temps que vol morir, o donar pas a una ciutat nova que cal començar a construir, perquè de lo contrari, continuarem mirant el passat, fent historia i recordant. Nogensmenys, mentre continuem recordant la vida de la ciutat, la seva vida morta s’allargarà i passarà, i amb ella la de la gent que la fa ser ciutat. Si aquells individus del segle XI i els del segle XVIII varen ser capaços de repensar Igualada fins a crear una ciutat sempre nova, una ciutat viva, per què no ho podem fer nosaltres, individus del segle XXI? Jo crec que sí que es pot, i tant que es pot. Només cal voler, perquè si volem sempre podem.