Resposta a 'Desapareix el Patinatge a Piera'

Encara que l’àmbit d’aquesta secció no és el més indicat per polemitzar sobre els motius de l’acabament de la pràctica d’aquest esport a Piera, com a entrenadora que he estat del Club de Patinatge Vil·la de Piera al llarg dels 13 darrers anys, tinc algunes precisions a fer en relació a les acusacions aparegudes en aquest diari el passat dia 19/09/09, signades per un dolgut expresident. En relació a l’abandonament del club per part d’algunes patinadores, puc dir que vaig començar a treballar com a entrenadora de l’esmentat club l’any 1996 quan només comptava amb uns 20 practicants aproximadament.

Al llarg dels anys vam anar sumant practicants fins a assolir la xifra de 60 que teníem darrerament. És llei de vida que cada any abandonin la pràctica de l’esport unes persones i la comencin unes altres. A mesura que les competicions van sent més exigents i que amb l’edat apareixen altres interessos, és molt usual que s’abandoni la pràctica de l’esport. Això ha passat cada any des que vaig començar a Piera, primer com a patinadora i després com a entrenadora, com en altres clubs on he desenvolupat la meva tasca professional com a entrenadora nacional de patinatge artístic.

Com a professional el que rebo pels meus serveis s’anomena, igual que en qualsevol altre treball, salari, no gratificació, com apareix en l’escrit de qui s’anomena expresident, a qui voldria preguntar a quina accepció de la paraula es refereix: donatiu, obsequi, ofrena, present, propina, ... i tantes altres gens apropiades per definir el que un treballador rep a canvi del seu treball. En relació a l’horari he de dir que a més de les tres hores dedicades durant tres dies a la setmana, s’ha de comptar també amb l’assistència a les competicions, que sempre són en dissabte o diumenge, quan no ambdós, i que sovint impliquen sortir de casa el dissabte entre les 7 i les 8 del matí i tornar-hi a les 10 de la nit.

Pel que fa als festivals, si els heu vist o hi heu participat, sabreu que no es preparen amb 9 hores a la setmana, i que com que es feien cap a mitjans de juliol en període de vacances escolars, hi dedicàvem moltes hores, i cada dia, sense comptar les hores que jo hi dedicava pel disseny tant de la coreografia, com des vestuari, decorats, música, il·luminació, i un llarg etcètera. Literalment el que l’expresident anomena autoacomiadament va ser un “vamos a prescindir de tus servicios”, perquè per part meva encara seguiria treballant en el club on em vaig iniciar en la pràctica d’aquest esport. Aquest acomiadament va ser reconegut com a improcedent per un Jutjat de lo Social, Sentència del qual adjunto, on es condemna al club a indemnitzar-me no només amb 18.000 € sinó també a pagar els salaris de tramitació, a més de les quotes corresponents a la Seguretat Social, i el que és més important, es reconeix l’existència de relació laboral. El club va presentar recurs però no va se admès, per tant la Sentència és ferma.

El que el tema es portés davant del Jutjat de lo Social no és una elecció personal sinó que està determinat per les lleis. Pel que fa referència a Jutjats de temes esportius, on l’expresident pretén que m’havia d’haver dirigit, ni tan sols existeixen, el mateix Johan Cruyff va haver d’anar al Jutjat de lo Social quan va ser acomiadat com a entrenador del Barça.

La desaparició del club obeeix a la irresponsabilitat d’uns dirigents mal assessorats i desconeixedors de les serioses conseqüències a les que porten els actes irreflexius, i perquè no dir–ho, plens de mala fe. Exhorto a l’autoanomenat expresident, no d’aquesta junta sinó de l’anterior, a què deixi d’utilitzar la literatura epistolar per justificar una actuació "revengista", quan no per mentir directament, atribuint-me la responsabilitat d’unes accions totalment alienes a la meva voluntat que han resultat perjudicials per a tots.