Són un perill els canals infantils i juvenils en castellà a casa nostra?

Aquesta és una qüestió que sovint, especialment darrerament, ha estat plantejada per més d'un ciutadà conscient. La resposta és que sí. Malauradament aquests canals són una eina de destrucció ideològica massiva, continuada i persistent, ja des de la més tendra infantesa. A més, són un agent de colonització i espanyolització implícita.

També és cert que per contrarrestar-los els mitjans de què disposem són clarament insuficients, i per no arribar no arriben a bona part de l'àmbit territorial del català. Això són 'avantatges' de ser una nació subordinada, esquarterada, colonitzada, alienada i expoliada secularment, i el senyal més evident que, com deia el príncep de Lampedusa, 'la qüestió és que tot canviï per continuar igual'; simplement s'ha fet una gran operació de maquillatge perquè tot continués, si més no, amb la matreixa inèrcia de fons que dècades passades. L'impuls assimilista i anorreador de ponent, de fet no ha desaparegut mai, malgrat fer-se en determinats moments, com ara, més perceptible. Correspon a una lògica, per a 'ells', inapel·lable, quasi

m'atreviria a dir que genètica. No poden tolerar que els qui sempre han estat subordinats i oprimits vulguin emprendre el seu propi camí.

Ve a ser un cas semblant al d'aquells marits gelosos que la dona els vol deixar i no ho permeten, fins i tot emprant la violència de gènre, perquè 'era seva', i sense ella no es poden imaginar sols.Arribats en aquest punt ja va sent hora que ens desempalleguem de qui no ens deixa ni caminar sense el seu permís, malgrat que faci servir paraules enganyoses i ens digui que és pell nostre propi bé. Ara és l'hora, també i per fi, del reconeixement públic i generalitzat que moltes

coses titllades d'exageracions que alguns dèiem no eren més que la pura veritat recolzada en dades objectives -més val tard que mai! I tornant a l'aspecte concret de les programacions infantils i jovenils alienants i espanyolitzadores, hauríem de convenir que només

són un 'subsubapartat' d'una problemàtica general, no per això menys humiliant i insidiós, ja que fomenta la manca d'integració en la catalanitat i l'autoodi per allò propi, cosa que els mestres, especialment els de secundària, constaten diàriament. Mides concretes per arreglar-ho?

Sincerament, sense disposar d'una plena capacitat per decidir els nostres assumptes, altrament dita 'independència', poca cosa hi ha a fer. D'aquí la urgència, és més, la necessitat vital

-constatada fins i tot per personalitats tan poc sospitoses de radicalisme com l'ex-president Pujol- de tenir una estructura estatal pròpia, i cap aquí han d'anar tots els nostres esforços, de manera constant i tenaç, cercant la unitat i el consens i desemmascarant tots

els qui sota 'històries' com el 'bilingüismo', el 'sa regionalisme', el fals 'cosmopolitisme' i companyia no fan més que amagar les seves ànsies assimilistes.

De tota manera. no seria sobrer, mentre treballem per l'objectiu últim de la independència, informar-nos, comparar, i establir propostes en relació a les programacions televisives. Hauríem de fixar-nos en com funcionen les emissions -i els continguts- de la televisió digital terrestre -la que sol ser captada pel gruix de la població- en estat independents pràcticament monolingües i de llengües d'abast no planetari; per exemple a Holanda, a Hongria, a Eslovènia, a Dinamarca, a Grècia... Segur que èn aquests estats les emissores en la llengua pròpia tenen preferència i les provinents de països veïns no es veuen tan fàcilment, i segur que també hi ha emissores que fan servir, al menys parcialment, la llengua universal per excel·lencia, l'anglès, en les seves emissions. Calen aquest tipus d' estuids a casa nostra i la seva divulgació, per, així, posar en

evidència la inacció i la manca de fermesa de la majoria de polítics nostrats.

En la mida que obliguem a actuar els nostres polítics, tant en la qüestió de l a independència, com, també, en aspectes concrets del dia a dia social i comunicacional, podrem ser més lliures, com a persones i com a poble. En cas contrari, ens haurem de resignar a aquest permanent bany maria, destil.lat pel brou de la conformitat i la impotència, que com l'olor de bròquil tot ho envaeix i, malgrat la seva des agradabilitat, ningú no fa res per eradicar-la perquè ja s'hi ha acostumat tothom.

Joaquim Torrent