'Fa 24 anys que vaig arribar i encara no he decidit quedar-m'hi'

Brussel·les. D'entrada, com a destí, no atrau l'atenció de la majoria, tampoc va atraure la meva. Els comentaris de la gent de l'entorn -la majoria han passat per la capital europea de visita- tampoc ajuden: 'És una ciutat gris' 'No veuràs el sol en tot l'any' 'Els belgues són avorrits' ... Tot un arsenal de sentències que desanimarien al més optimista. Només els romàntics enamorats de la idea d'Europa -fora de Brussel·les n'hi ha pocs- et miren amb una certa gelosia quan els expliques que et passaràs un any aquí.

Però Brussel·les és estranya, té alguna cosa que fa que ningú s'hi senti lligat, que ningú s'hi senti a casa però que tothom s'hi quedi a viure: 'Vaig arribar fa 24 anys i encara no he decidit quedar-m'hi' em va dir un català que em vaig trobar enmig del magma de funcionaris europeus. 'He pasado el examen, ya soy funcionaria, creo que me voy a quedar toda la vida aquí, aunqué la idea me asusuta', em va confessar la meva veïna que acabava de guanyar una preuada i desitjada plaça a la Comissió.

Periodistes, funcionaris, advocats, lobbistes i assistents d'eurodiputats són les respostes que més escoltes quan fas la pregunta 'i tu què hi fas aquí?' perquè aquí tothom hi fa alguna cosa, ningú hi és per plaer. De totes aquestes respostes, segurament la que més em va sorprendre les primeres vegades que la vaig escoltar és la de 'treballo per un lobby que defensa...' Fins al moment quan pensava en 'lobbys' m'imaginava senyors estranys, poderosos i foscos que feien servir el seu poder per influenciar les polítiques que s'estaven duent a terme, però aquí descobreixes que en els lobbys hi treballen persones normals que el més fosc que tenen és el color de l'americana.

Teòricament, Brussel·les és una ciutat bilingüe (francès neerlandès) i en aquest cas és un bilingüisme d'aquells que emocionaria als líders de Ciutadans si el tinguéssim a casa nostra. La darrera conferència a la que vaig assistir es va fer meitat en francès, meitat en neerlandès, us podeu imaginar que és un tema -com tots els que afecten a sentiments i identitats- sensible, però d'això ja en parlarem un altre dia. Dic 'teòricament' perquè aquí hi arriba molta gent que no parla ni una llengua ni l'altra i que no només treballa -això pot passar en molts d'altres països- sinó que també viu en anglès.

I és que parlar quatre llengües a la capital d'Europa és ser, gairebé, un més del magma. Qualsevol persona que et puguis trobar un dijous a Place Luxemburg (Place lux) amb una cervesa a la mà després de treballar, domina tres, quatre o cinc llengües a la perfecció. Això sí, siguem d'on siguem tots acabem confluint en un punt comú, a tots ens acaba envaint l'esperit de Schuman o de Jacques Delors, i tots acabem creient en aquesta idea estranya d'Europa.