Just a la frontera entre Flagey, una plaça grisa d’aquelles que hauria pogut planificar qualsevol alcalde socialista de casa nostra, i un petit paradís enmig de la ciutat , els estanys d’Ixelles, hi ha el meu bar preferit de Brussel·les: el Cafè Belga.

L’amabilitat dels cambrers es redueix a la seva estètica tan perfectament descuidada, la barba de tres dies, els cabells d’aquella mida que no acaben de ser llargs i camises de quadres una talla massa gran. Són lents, la meitat de les vegades s’obliden de tu, i si tens sort, només els has de repetir un cop què has demanat. Perquè és clar, un dels defectes de la majoria de locals es converteix en un dels encants del Belga: has d’anar a demanar a la barra i dur-t’ho tu mateix a la taula.

Tinc la sensació que ‘el Belga’ sempre ha estat allà, obert, esperant que la gent entri i surti i veient com la demografia del local canvia poc a poc a mesura que avança el dia: al matí joves esmorzant sols amb mil diaris oberts, al migdia famílies fent bruchs, a la tarda amigues que comenten la nit anterior entre llàgrimes o somriures i, als vespres parelles que fa poc que es coneixen i, seguint el manual dels bons conquistadors, ells han escollit un lloc amb prou soroll per haver de parlar a cau d’orella i amb prou poc d’encant perquè elles no se sentin incòmodes.

Una bona opció és anar-hi sol, amb la companyia d’un bon llibre o d’un ordinador –per aprofitar el wifi gratis-. No sé què té aquell local enorme i aparentment despersonalitzat que és fàcil evadir-se de tota aquella gent que sembla dibuixada per Jordi Labanda i concentrar-se en el que t’ocupa, ja sigui un llibre, un article o una conversa de whats app. Això sí, sempre corres el risc -o l’oportunitat- de trobar-t’hi algú conegut: el Belga ens agrada a la majoria de gent que vivim a Brussel·les però quan hi portem alguna visita marxa decebuda, sense entendre la nostra fidelitat a un lloc tan ‘normal’.