Riomaggiore és un dels pobles de Cinqueterre, un mosaic de cases pintades de colors tan harmònic que només pot haver estat aconseguit de manera arbitrària. Com si allà, a  la costa de la Liguria, al nord d’Itàlia, al sud de Gènova, la natura no fos prou exuberant, que l’home hi havia de fer la seva creació. M’imagino  els avantpassats dels pocs habitants que queden als cinc pobles que formen l’espai natural, avui ocupat per turistes,  pintant la seva casa construïda a la falda de la muntanya del color que més els plaïa per aconseguir una paleta cromàtica càlida que contrasta amb el blau, molt fosc, d’aquella part del Mediterrani.

L’Andrea deu ser el rebesnét d’un d’aquests avantpassats pintors. Ens el vam trobar assegut en un banc a sota mateix del campanar de l’església. El nostre grup era curiós: un alemany, una anglesa, una americana i jo comunicant-nos en italià per completar, en les hores d’oci, el curs de llengua que estàvem fent per passar l’estiu.

Encuriosit, l’Andrea, que deu ser l’últim habitant de Riomaggiore, ens va preguntar d’on érem i amb les nostres respostes va començar un d’aquells moments que poden justificar tot un viatge.  Ens va anar responent a tots amb el nostre idioma, sempre amb una gramàtica i pronuncia gairebé perfectes. Quan jo li vaig dir que venia de Barcelona es disculpà: -català no en parlo, però tu em pots ajudar!” Els ulls li brillaven com si hagués trobat en mi una gran solució vital. Em va parlar de l’art romànic dels Pirineus i em va explicar detalls de les esglésies de la Vall de Boí que ell va pressuposar que jo coneixia. Diu que fa anys, coneixedora la seva passió per la història de l’art,  una tal Roser li va regalar un llibre sobre el conjunt romànic de la Vall de Boí: -com que és en català hi ha paraules que no acabo d’entendre i en aquest poble no trobo cap diccionari català-italià. Aleshores eren els meus ulls els que es van posar a brillar per sorpresa dels meus companys, que començaven a fer cara de voler marxar. –Quan arribi a Barcelona n’hi enviaré un, no pateixi. Ni tan sols vaig pensar en parlar-li de Google translator o de Word Reference. - Dona’m el teu IBAN i t’ho pagaré, es va oferir. -Faltaria més, em fa molta il·lusió regalar-li el diccionari.  –sobretot, que sigui català –italià i no pas a la inversa.

Avui un diccionari català-italià viatja per correu cap a Riomaggiore. Penso quants dies tardarà el paquet en arribar a aquella regió aïllada del nord d’Itàlia, si haurà de recórrer una d’aquelles carreteres impossibles i infinites que pugen i baixen muntanyes i valls fins arribar a cadascun dels pobles de Cinqueterre, o si com la majoria de turistes hi arribarà amb tren o vaixell. Em pregunto si l’Andrea se’n recordarà, de la nostra conversa i de la foto que ens vam fer, si al diccionari hi trobarà la traducció d’absis o volta de canó. Al paquet, és clar, hi vaig deixar el remitent amb l’esperança de rebre algun dia un “gràcies” amb accent obert sobre la “a” des d’Itàlia.

Per cert, cap dels meus companys de viatge va entendre la meva reacció, només l’Hubert, un alemany de Baviera i seguidor del Bayern de Munich.