Quan em proposa de quedar a Cal Font se m’escapa un somriure: no sé ben bé per què però aquesta plaça sempre m’ha semblat ‘socialista’. Aymamí va ser l’alcalde d’Igualada durant 15 anys, i tot i que jo només en vaig poder explicar la darrera etapa des d’aquest mateix diari, en guardo un bon record: a la ciutat hi havia debat sobre política local, els plens eren eterns però tenien moments divertits o fins i tot estel·lars i cap dels regidors es podia escapar d’argumentar les seves posicions. Quan després de perdre les eleccions del 2011 va decidir renunciar a l’acta de regidor, és clar, li vaig demanar una entrevista. Em va dir que no era el moment, que volia allunyar-se de l’arena política durant un temps però em va prometre que un dia me la concediria. He hagut d’esperar més de cinc anys, però ara que les nostres vides ja no giren al voltant de l’actualitat i política igualadina trobem un moment per tornar a xerrar i mirar la ciutat  “no vull ni haig de fer oposició”, m’avisa; el país, el seu partit i Europa. Potser perquè el seu discurs està ple de grisos i de matisos, que sempre requereixen temps per explicar i entendre; o potser perquè feia massa temps que no ens vèiem, passem una estona llarga xerrant. Quan apago la gravadora ja m’he acabat el segon cafè.

Aquest any fa 25 anys que vas entrar com a alcalde al consistori per primera vegada. Tu, que sempre deies que la ciutat calia pensar-la a 20 anys vista, te la imaginaves tal com és ara?

Hi ha coses que ara existeixen i aleshores no però que ja estaven dins de l’imaginari de la planificació de la ciutat, en aquest sentit podem estar molt orgullosos. També n’hi ha d’altres que encara no han arribat.

Com per exemple?

Com, per exemple, el tren. Per primera vegada en 150 anys vam aconseguir que en un projecte ferroviari, l’Eix Ferroviari Transversal, hi sortís Igualada. Vaig tenir la sort d’ostentar la responsabilitat de l’alcaldia en el moment en què ho vam aconseguir, però crec que va ser un èxit col·lectiu de tot el territori. Faríem malament de perdre l’ocasió de reclamar-lo i deixar escapar aquesta oportunitat. A vegades la sensació és que els desitjos són molt grans, inassolibles, però cal ser tossut.

Tinc la sensació que la reivindicació del tren és com el dia de la marmota  

És que la ciutat no pot perdre el tren (mai més ben dit). La nostra història i la nostra riquesa estan vinculades a les vies de comunicació. Nosaltres som qui som perquè estàvem al peu del camí ral, a prop de Barcelona i de la costa, ben connectats amb l’interior i amb les terres de ponent. Som la ciutat més important que hi ha a l’eix de Barcelona a  Lleida.

Si em preguntessis ‘quina és l’obra més important que s’ha fet a Igualada al SXX’ et diria que l’autovia. A l’avió ja no hi arribem, així que...

Ai, l’avió i l’aeroport corporatiu, un altre dels projectes que espera en el purgatori de les infraestructures. Allà on també hi deu haver l’outlet Anoia, la Zona Franca...

A Igualada tenim tendència a flagel·lar-nos. Nosaltres acostumem a parlar amb un cert pessimisme sobre la nostra ciutat, això contrasta amb els discursos de ciutats veïnes com Manresa o Vilafranca. A Igualada també tenim coses que ens haurien de fer sentir  orgullosos.

Per exemple?

Per exemple l’hospital. Tenim un hospital molt més gran del que té Vilafranca o Vilanova i la Geltrú. Per tant, hi ha coses que les tenim ben resoltes. N’hi ha d’altres que hem de resoldre però no cal que ens anem repetint els defectes, que tots en tenim, potser el que hauríem de fer és superar-los. Ara bé, cal posar-s’hi perquè els grans projectes tarden entre 10 i 20 anys a fer-se realitat.

Això no sé si casa gaire bé en un moment com l’actual on la gent vol immediatesa, solucions fàcils i respostes de 140 caràcters?

Sí... la veritat és que no envejo gens als que avui tenen responsabilitats polítiques. Sembla que la política sigui una cosa ‘facilona’. Jo gaudeixo quan veig un polític que creu en el que fa, i que ho fa bé.

Per exemple?

Per exemple Obama. Obama, que ha deixat l’atur als EUA per sota del 5%, ha aprimat les diferències entre els més rics i els més pobres i ha intentat lluitar contra el mal ús de les armes, s’estima les paraules, les acarona, les diu... i darrera d’aquestes paraules hi ha projectes. Trump odia les paraules, prefereix l’espectacle. Odia la premsa, prefereix el Twitter.

Tu, en canvi, no t’hi deixes veure gaire, pel Twitter

L’utilitzo per seguir l’actualitat, fer comentaris o expressar les meves opinions, però no crec que serveixi per construir  un discurs polític. Almenys jo no ho sé fer. Crec que s’han d’aprofitar tots els sistemes de comunicació i només cal que siguem conscients dels riscos que tenen.

Es diu que la invenció de la impremta, de la mà de Gutemberg, va suposar l’inici dels populismes. Les coses sempre tenen la seva part positiva i negativa. L’equilibri en el seu ús és el que els dóna sentit.  Jo no mataria el missatger, hem d’aconseguir que la gent faci un bon ús de les xarxes socials.

Tornem a Igualada, com te la imagines d’aquí 20 anys?

L’única possibilitat dels territoris és donar valor afegit a les persones per garantir-ne la seva ocupació. En aquest sentit, a mi em sembla molt positiu apostar per la universitat i la innovació a la ciutat. Projectes com l’escola d’infermeria i el 4Dhealth van pel bon camí.

A tot això hi hem de sumar que la ciutat sigui un bon lloc per viure, amb bones connexions.

Trobes a faltar la vida política?

La veritat és que no. Jo vaig entrar com a regidor a Igualada al 1987, tenia 27 anys, acabava de tenir la meva segona criatura. Era molt jove. I em vaig retirar al 2011. Són vint-i-pico d’anys. Són molts anys. No hi ha enyorança, ni esperit de revenja. Hi ha la sensació d’haver complert una etapa, d’haver aportat el millor de les meves capacitats, vaig dedicar-hi tot el temps del món.

Però la política requereix de l’alternança. Cadascú té una lectura diferent de la ciutat i de la vida, es tracta d’anar sumant. Jo vaig fer tot el que podia fer, m’hi vaig dedicar tot el temps que m’hi podia dedicar i espero que de tot això en quedi alguna cosa positiva.

El POUM us va fer perdre les eleccions?

Van ser un cúmul de coses: es va trencar l’Entesa, el tripartit acabava de perdre les eleccions al Parlament de Catalunya amb un regust no gaire agradable, començava a néixer el concepte de l’independentisme... el POUM (PUM) només va ser un dels elements que hi van jugar.

Jo reivindico el POUM. És una visió política. El volíem fer. Es tractava d’un element de transcendència històrica. Un govern socialista, d’esquerres i progressista com el nostre  havia d’intentar plasmar en un document la seva idea de ciutat.

Segurament el vam explicar malament, potser el vam fer massa ràpid i potser no vam tenir en compte totes les sensibilitats o reaccions. Ho vam provar i vam fracassar. Avui fa sis anys de tot allò i ningú ho ha tornat a intentar. Tenim un pla general que d’aquí quatre dies semblarà el franquisme!

Quina creus que va ser la decisió més encertada durant els teus anys d’alcalde?

En això als periodistes hi teniu una mena d’obsessió: “el més bo i el més dolent” És molt difícil de dir, és una suma de coses. És com si li preguntes a una mare “quin fill t’estimes més”. Però si  hagués d’escollir una sola cosa, diria que l’hospital.

Que no va néixer absent de polèmiques

Tots els grans projectes tenen grans oposicions. Si no hi ha una associació d’afectats, una comissió o qui sigui que hi va en contra és que no és un gran projecte.

I sinó també és molt avorrit

Jo m’ho he passat molt bé fent política. Un dels moments més divertits que recordo va ser la moció de censura a Ramón Tomàs. Érem tots molt joves. Jo tenia 33 anys anava amb en Xavier Fabregat i el Xavier Badia que també tenien la meva edat; i en Ramón Tomàs, també. Tot era molt apassionant.

Un altre moment que recordis especialment?

Al 1999 vam fer les primeres primàries del PSC, em vaig presentar en unes primàries obertes a tota la població! Venia a votar gent que deia “jo mai he votat socialista”

Encara milites al PSC?

Sí, jo sóc socialista. Sóc socialdemòcrata i catalanista. Malgrat que hi ha molts motius per deixar-ho, encara en sé trobar algun per seguir militant al PSC. Podríem dir que tinc una militància forçada.

Crec que intentar matar les idees essencials del catalanisme històric és un error. Des del federalisme es pot fer el pas cal a l’independentisme, aquí jo no hi poso fronteres.

Tu l’has fet?

Jo crec que en aquest moment per a Catalunya és millor el federalisme. El principi bàsic del federalista és poder ser sobirà, només així un es pot federar. Això sí, el meu adversari mai serà un independentista, segurament ho és molt més un unionista que pensa en un estat monocolor.

A Europa la socialdemocràcia no passa pel seu millor moment

Tenim un problema greu, és veritat. El fet que la socialdemocràcia no hagi trencat amb les normes del mercat ens ha situat en un terreny ple de grisos i ara no és el moment dels grisos. Però tinc esperances. Àustria em va donar una satisfacció. 

Al minut 90

No, a la pròrroga.