L'institut va ser la primera porta al món dels adults. Escenari de tots els canvis i revolucions de l'adolescència i aparador d'una realitat allunyada d'aquell microcosmos que els pares, mestres i sistema de concertades ens havien creat durant la primària. Un espai que s'anava fent petit a mesura que passaven els anys, on vam aprendre a forjar amistats i entomar decepcions mentre menjàvem l'entrepà de pa amb tomàquet i pernil - Carlota, no te'l descuidis-  al pati de les moreres, que era el meu preferit.

Els quatre cursos de l'ESO passaven més lents del que els pares pronostiquen que passa el temps i després de tots aquells dubtes que ens semblaven vitals, cinc-cents cinquanta-tres  grans a la cara i tantes proves amb el vestuari per trobar l'estil que ens definís –vam tenir la mala sort d'enganxar de ple el retorn dels pantalons de pota d'elefant- va arribar el batxillerat. Dos anys per descobrir què volíem fer durant la resta de les nostres vides, o això em pensava, on la il·lusió d'estar aprenent tant i la  pressió per les notes i la selectivitat eren un tornado que se'ns enduia fins als exàmens finals. O així en dèiem, perquè ara me n'adono que aquells exàmens només eren el principi de tot.

El Pere Vives és el lloc on ens vam començar a fer grans, un espai on buscar-nos sense la mirada directa dels pares. El primer esgraó d'una escaleta social que, a vegades, funciona. Un assaig del que havia de ser la vida que començava just després.

*Text publicat en motiu del 50è aniversari de l’Institut Pere Vives d’Igualada. Forma part d’un recull d’articles d’exalumnes i professors.