Cantava en Raimon que, al nostre país, “la pluja no sap ploure” i ara sembla que ara l’ estiu tampoc sap ser estiu: enguany el sol no s’ acaba de fer protagonista i l’ actualitat gairebé no deixa pàgines per a la imaginació dels redactors de guàrdia ni als típics temes de l’ època de vacances. Tot i així, en podem sentir l’olor, de l’estiu, que cadascú viu de la seva manera, segurament més intensa que la resta de l’any, on tothom es forja records més sòlids i que ,a la llarga, ens faran sentir més nostàlgics.

L’estiu comença amb un sopar a la terrassa, amb amics, una jaqueta prima oblidada en una cadira ‘per si un cas refresca’ una mica de música que compta amb l’aprovació còmplice dels veïns... L’estiu s’omple de concerts, aquells que et fan pensar que encara ets jove ,on balles embrutant-te els peus de sorra i els que et recorden que no, que en el fons et sents més al teu lloc quan t’ ofereixen una cadira, una copa de vi, un escenari privilegiat i cançons lentes que ja no et fan plorar.

L’estiu és fer vida de poble, són llargues sobretaules, és sortir al carrer i saludar els veïns de casa dels teus pares que et pregunten que ‘i ara on pares’?’, és anar amb bicicleta i avarques a la piscina i saludar el mateix socorrista de sempre, i seure en una taula plena de gent que, com tu, torna al poble quan és estiu i a qui no tens gaire res per explicar-los però amb qui t’ ho passes bé recordant antics estius.

L’estiu és un llibre que t’enganxa i que no confessaràs mai haver-te llegit, i menys que t’hagi agradat, és esperar amb ànsia que arribi el moment de fer maletes per començar aquell viatge que tanta il·lusió et fa, és la improvisació, és anar a la platja un dia i llevar-te l’endemà veient Queralt des de la ciutat de Berga, és completar un doodle impossible amb els teus amics que viuen fora per trobar un cap de setmana i passar-lo junts a la platja, és clar!!! –ells, que viuen a Brussel·les , troben a faltar el sol-, el que no saben és que ,aquí, aquest estiu no sap fer estiu i que el sol no acaba de sortir.