Sóc la primera en arribar. La pluja, que durant tantes setmanes ha estat protagonista de totes les converses, ha signat una teva curta que em permet asseure’m a la terrassa de ‘La Terrasse’ (ja em perdonaran la redundància). És una braseria belga que hi ha a prop de Merode, una zona prou a prop de la bombolla europea perquè ens sigui fàcil i ràpid arribar-hi des de les nostres feines i prou lluny com per sentir –per fi- a parlar un francès homogeni entre els nostres veïns.

Mentre preparo la gravadora –bé, l’Iphone que farà de gravadora, no sé a qui vull enganyar- arriba el Toni. El veig de lluny, la seva boina el fa inconfusible, crec que no hi ha cap català de Brussel·les que no el conegui. Al cap de pocs minuts entra la Ivette, ens veu amb facilitat, fa dos petons i s’autopresenta al Toni. S’asseu. Ja ens coneixem tots.

Tres Igualadins que vivim a Brussel·les, hereus d’alguna manera d’aquells que ja han arribat i que ja han marxat, tinc la sensació que el Toni els ha conegut gairebé tots. Ens parla amb una cera nostàlgia de la Regina Salanova, de la Gemma Altarriba, del Pol Bosch i és clar, de la seva filla, la Gaia Estel, que tot i haver passat els pocs anys que té de vida a Brussel·les, està empadronada a Igualada. I és que el Toni no vacil·la en afirmar que malgrat que duu 11 anys a la capital Europea, es considera Igualadí. Igual que jo, la Ivette és més ‘nova’ a la ciutat, va arribar-hi fa 9 mesos i treballa al Parlament Europeu. Tot i així, a ella també li queda lluny, Igualada, molt lluny. Va deixar la ciutat per anar a estudiar als EEUU, després va treballar a UK, i sense saber gaire bé com, també ha acabat a Brussel·les, on gaudeix d’una plaça al Parlament Europeu i intenta no pensar gaire que li queden molts anys en una ciutat que té el sostre massa baix, un cel sovint opressor, molt núvol, molt gris i sempre apunt per ploure.

Els tres associem Igualada a la família, als amics... però sabem que malauradament tenim poques oportunitats de traçar-nos-hi un futur professional. Sabem el que passa a la ciutat pel que ens expliquen i pel que llegim, i veiem les ganes que la ciutat té de tirar endavant, de buscar noves oportunitats malgrat les dificultats per les que travessa. La Ivette va passar a Igualada pocs anys, però segurament aquells que més ajuden a definir una persona, el final de la infantesa i tota l’adolescència, per això parla amb nostàlgia dels seus anys a l’Emili Vallès i al Pere Vives i comentem –amb un somriure- alguns professors que hem compartit.

El Toni guarda una forta relació a distància amb la ciutat que encara considera la seva. De fet, quan ens trobem a la Delegació, on ell treballa des de fa anys, em comenta alguna notícia o article d’opinió d’aquest diari, que ajuda a traçar un sentiment de col·lectivitat entre tots aquells que vivim fora. Mentre intentem trenar una conversa, a la taula del costat sona un mòbil amb la melodia de l’himne del Barça, el propietari no sembla català, ens mirem els tres i somriem de manera còmplice.

Els temes de conversa surten sols i són previsibles, la Ivette explica la reacció negativa que tenen alguns belgues quan els explica que treballa en les institucions, i el Toni confirma aquesta sensació amb una frase que s sent de tant en tant:

‘Eurocrate, sers-toi de ta cravate’ que significa ‘eurocrat fes servir la teva corbata –per penjar-te’. Debatem sobre les diferències entre els ‘expats’ que ens considerem i els ‘immigrants’, sobre les diferències i semblances entre les reivindicacions flamenques i les catalanes, entre l’estil de vida de Brussel·les i l’enyorada Barcelona, dels nostres futurs aquí o allà i de la necessitat que tots sentim de pertànyer a alguna cosa. La Ivette exemplifica la dificultat de sentir-se ‘brussel·lenca’ en una ciutat que ningú entén gaire: ‘La primera vegada que em vaig sentir part d’alguna cosa, va ser quan vaig córrer la mitja marató, allà la gent t’aplaudia i t’animava, i per fi, em vaig sentir part d’aquesta ciutat’.

La conversa és agradable amb aquell punt de nostàlgia necessari quan vius lluny, sempre i quan no es faci obsessiu i dolorós; amb aquella complicitat de compartir amics, espais i referents comuns. Però la vida social a Brussel·les és frenètica i a tots ens criden alguns compromisos. Ens aixequem de la taula, la Ivette i el Toni em pregunten què faré del material enregistrat, espero que els agradi el resultat.