Cap de setmana i unes quantes hores per davant, res urgent per fer, dues bosses de crispetes de microones, pipes, un sofà, la tele i la caixa edició col·leccionista amb la sisena temporada de Mad Men... i fins que el cos en digui prou! Cauran 6 o 7 capítols, i si tinc temps demà la resta, i ja estarà la temporada liquidada.

Però és aquesta la manera de mirar i experimentar una sèrie?

Hi ha sèries amb molt poques pretensions, amb la intenció d’entretenir i sense gaires aspiracions, però sempre hi ha hagut autors que amb això no n’han tingut prou, i que han buscat fer un producte diferent, diguem David Lynch i el seu boirós Twin Peaks, David Chase i la màfia de The Sopranos o J.J. Abrams i els misteris de l’illa de Lost.

Us imagineu anar al Celler de Can Roca, demanar el menú Festival acompanyat d’uns vins de nivell, i tot seguit demanar per tenir tots els plats junts a taula, per engolir-los sense cap ordre, bevent sense sentit, sense viure l’experiència que els artistes, els germans Roca, han previst per a nosaltres? Doncs això és una mica el que ens passa quan ens afartem a mirar un munt de capítols de segons quines sèries, acabem ben tips, però no hem “sentit” com hagués volgut l’autor.

I és que el món de les sèries no dista tant del de la cuina, hi ha sèries Fast food sense aspiracions, però que entretenen i deixen la panxa plena, n’hi ha d’altres que són d’estrella Michelin amb moltes més pretensions, que acostumen a encertar-la tot i algunes decepcions, hi ha Buffets amb moltes històries en cada capítol, i on sempre t’acaba agradant una o altra, n’hi ha de Vegetarians-vegans, on no saps com però acaben trobant la manera de fer un menú sencer, i també n’hi ha de Fusió, Pizzeries d’autor. Ètnics i molts altres tipus, però com en el món de la restauració, també en trobem de dolentes, molt dolentes, amb un capítol en tens prou, amb la sort que l’endemà no tens mal de panxa.

I vosaltres com assaboriu les sèries?