Quan mirem una sèrie no ens limitem a seure al sofà, engegar la televisió i obrir els ulls. L’experiència de mirar una sèrie va molt més enllà, i per molt simple i bàsic que sigui el guió, sentirem tot un seguit d’emocions i experiències que faran que la nostra vivència sigui única.

Amb les comèdies i sitcoms ens fem un fart de riure. Pensem en el munt de riallades que ens han provocat el Joey i el Chandler amb les seves absurdes idees a Friends, les extravàncies d’en Phil Dunphy a Modern Family o aquelles bromes de les primeres temporades de The Simpsons.

Però d’alegria també en podem viure amb sèries on l’últim objectiu que tenen és fer riure. Qui no ha celebrat algun dels èxits de Jack Bauer a 24 com si fos un gol del Barça a la final de la Champions League? Segur que no en sóc l’únic...

També ens posem tristos i plorem, amb les morts i accidents inesperats de personatges principals. D’això en sap molt George R.R. Martin i ho pateixen tots els seguidors i actors de Game Of Thrones¸ i també ho trobem a cada final de temporada de sèries com Grey’s Anatomy o Revenge.

Algunes són d’aquelles d’agafar el coixí i tapar-se la cara, de la por i el terror que ens fan passar. Els zombis de The Walking Dead, els aliens i conspiradors de The X-Files o l’esperit de Killer Bob a Twin Peaks... Calfreds només de pensar-hi!

D’altres ens fan sentir ràbia, aquells dolents cruels i perversos, com el rei Joffrey de Game of Thrones, l’Abu Nazir de Homeland, el Moriarty de Sherlock i perquè no, en JR de Dallas. Segur que els actors que els interpretaven van tenir més d’una mala experiència amb fans amb certa confusió entre ficció i realitat. Però també hi ha personatges, que tot i ser molt dolents, aconsegueixen connectar amb l’espectador, i ens creen aquell vincle especial que els fa especials, l’exquisit paladar culinari del Doctor Hannibal Lecter a Hannibal, o els dimonis interiors d’en Dexter.

Amb algunes el que sentim és vergonya, perquè per molt que ens pesi, no ens queda cap altra alternativa de tan dolentes i avorrides que són!

I la pitjor emoció, però en el fons la millor, perquè vol dir que una sèrie ens ha marcat, és la tristor i la solitud, que és el sentiment que ens envaeix quan arribem al capítol final de l' última temporada d’aquella sèrie que ens ha acompanyat els darrers anys i ens ha fet sentir tant. I és en aquell moment que ens adonem que tenim un buit dins nostre, tot pensant que no tornarem a veure a aquells personatges que han crescut i evolucionat amb nosaltres i ens han fet riure, plorar, tremolar, cridar...

I vosaltres, com us emocioneu quan mireu una sèrie?