Tinc un nou amic. Llàstima que l’he conegut tard, massa tard perquè ja és mort.

És íntim meu des d’aquest estiu, gràcies als seus poemes, al seu teatre, i a l’excel·lent biografia d’Ian Gibson. Federico, el meu amic, era una persona extraordinària: divertida, llesta, sensible, alegre…genial. El van assassinar per republicà, homosexual, i també per poeta. El 17 de juliol del 1936 se’l van emportar a una zona allunyada de Granada i li van disparar uns trets juntament amb un mestre i dos toreros. El van matar. Segur que va plorar pobret, amb la por terrible que tenia a la mort. Les seves restes estan enterrades en una fossa comuna no identificada en algun lloc d’aquell paratge.

Després de tants anys, la néta de Dióscoro Galindo, el mestre assassinat amb Lorca, va demanar al Jutge de l’Audiència Nacional l’exhumació de les restes del seu avi. Inicialment, la família de García Lorca s’hi va mostrar contrària per por a que tot plegat es convertís en un circ mediàtic. Finalment han decidit no oposar-s’hi. Me n’alegro molt. I no pel Federico, que allà mateix ja hi té un monòlit amb una placa que honora la seva memòria, sinó pel mestre Galindo, pels toreros dels que ni jo recordo el nom, i per les altres 3.000 persones que es calcula que estan enterrades en aquella zona. Aquestes persones anònimes, civils innocents als que ningú els ha demanat perdó, podran ser identificades i enterrades.

Ara, el Jutge de l’Audiència Nacional, Supergarzón, vol obrir una investigació sobre els crims comesos pels franquistes en aquells anys tan negres. No sé si finalment es tirarà endavant ni sé si cal posar noms i cognoms als assassins. Això es mereix una reflexió més profunda tenint en compte que els botxins tenen néts que possiblement viuen i treballen aliens al què van fer els seus avis. Però una altra qüestió evident, i que no s’ha de barrejar, és el dret de les famílies a trobar els seus parents, perduts en fosses comunes. Durant la guerra civil va morir molta gent dels dos bàndols. I tant. Però hi ha una part que mai ha rebut ni un trist homenatge, ni un gest de record, ni res de res. El Federico n’és una excepció. Em sembla una qüestió de justícia poder enterrar els teus morts, fer-los un comiat i escoltar unes paraules cerimonioses que diguin que el Sr. Tal era molt bona persona, que va morir amb uns ideals i que quina llàstima, tan jove. Si jo fos la néta de Dióscoro, m’encantaria.