Hi ha un nou espècimen ben curiós que s’està reproduint a una velocitat increible a la nostra societat. Un personatge grotesc. És el polític-pallasso.

El polític-pallasso és un híbrid entre el Miliki i el Churchill. El polític-pallasso ocupa càrrecs de responsabilitat dins el món de la política i les institucions: al Govern espanyol, al Congrés del Diputats, a la Generalitat, al Parlament de Catalunya, als ajuntaments… El principal tret definitori dels polítics-pallasso és la seva capacitat natural d’irritar als ciutadans. Irritar en el sentir d’indignar, insultar, exarcerbar, enfurismar, disgustar o enutjar. Aquest resultat l’aconsegueixen a través de declaracions i d’actuacions polítiques, sempre dins l’esfera pública. En cap cas es valoren els comportaments desenvolupats en l’àmbit privat.

L’any 2007, la Universitat de Harvard va publicar un estudi sobre el polític-pallasso, dirigit pel professor John Garmond, i van determinar una cosa força significativa: n’hi ha a tots els partits polítics. Les conclusions de l’anàlisi són molt interessants. Per exemple, es constata que una de les principals preocupacions del polític-pallasso és la seva imatge. És un colectiu extremadament narcicista, tant en la vessant estètica com en la projecció de la seva personalitat. Per exemple, un 40% dels exemplars analitzats consideren que el més important per a ells és “ser ocurrent” i un 20% diuen que “ser atractiu”.

Una altra conclusió d’aquest estudi és que un 90% dels polítics-pallasso són persones dotades d’una autoestima excessiva, la confiança en ells mateixos sobrepassa els límits de la racionalitat. Això ha provocat que existeixi una gran distància entre ells i la realitat. Per això, en determinats actes públics poden arribar a mostrar-se extravagants i falsos. S’ha arrivat a afirmar és la causa directa del seu comportament infantil.

Tots coneixem el paradigma del polític-pallasso, Jose María Aznar. Ell sempre ha estat el número 1. Tot i així darrerament n’hi ha d’altres que han agafat el seu relleu amb força. Per exemple, el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero. La seva evolució de polític-promesa a polític-pallasso ha estat espectacular. A l’inici de la seva transformació, les seves mentides als ciutadans van provocar un desconcert general, sobretot a Catalunya. Després, i gràcies en part a l’estudi citat, s’ha comprovat que aquest és el típic comportament del polític-pallasso: busquen la provocació per esbrinar fins a quin punt dominen la situació.

El professor John Garmond de Harvard, ha estudiat el cas concret de Zapatero dins el context general dels polítics-pallasso espanyols i ha afirmat que s’està donant un estrany mimetisme amb José María Aznar. L’anomenada “teoria Garmond” afirma que hi ha vàries coses que li permeten afirmar que, en realitat, Zapatero i Aznar són la mateixa persona.

Jo crec que això és exagerat (…)

Però… estic pensant que Zapatero no parla el català a la intimitat però sí que promet aprovar l’Estatut que surti del nostre Parlament. També és veritat que si bé no explica als congressistes americans que “Bush is my friend” sí que és dels primers a felicitar a “mi amigo Barack Obama”. Ai ai ai. I no té un Acebes al seu voltant però sí una Magdalena Alvarez! Però ben mirat, en el cas de Catalunya són molt diferents. Aznar semblava odiar-nos i en canvi Zapatero ha promogut aquest nou finançament i… ostres. Déu meu. Increible. Garmond!