El Teatre de l'Aurora va rebre amb aplaudiments aquest primer tema que Red Pèrill, alter ego de Marc Mateu Salat, músic i professor de piano igualadí, i la seva banda El Col·lectiu Biònic van començar amb gran empenta. "Vull un castell medieval, per divisar l'eterna glòria i no haver de recórrer a la memòria històrica", canta acompanyat del seu piano. Somriures i caliu per part del públic i també del cantant, que jugava a casa. La ironia és un dels trets distintius de la proposta musical d'en Red Pèrill, fet que l'acosta a la lírica lisèrgica de cantants com Adrià Puntí o Pau Riba. L'artista escriu lletres on blasma i, alhora ret homenatge, a l'igualadinisme naïf, a la infància perduda on TV3 era omnipresent, a la tradició religiosa i les experiències amoroses agredolces.

El concert era en motiu de la presentació en societat del disc 'Enemics de l'anar fent' que s'havia finançat amb èxit a Verkami amb més de 90 mecenes. El disc consta de 10 pistes que transiten per un paisatge sonor variat, amable i que està influït notablement per la música negra, de la qual el músic és un admirador confés. La banda està formada pels joves talents Àlex Almirall al saxo i teclats, Carles Guilera a la guitarra elèctrica, Bernat Ruiz a la bateria, Maria Colom i Judit Robles com a coristes i al baix Toni Vilaprinyó, un referent de l'escena d'Igualada i que ja havia acompanyat a Marc Mateu en anteriors aventures musicals. La banda acompanya el músic igualadí alternant solos de saxo, guitarra i piano de gran factura, brillants i sense caure en el virtuosisme gratuït.

La jove formació es el gran còmplice de les trapelleries que el músic perfila a ritme de funk, blues, electrònica i detallets psicodèlics que recorden etapes anteriors del músic, com el seu disc en solitari 'Planeta Crunch'. Lluna nova, senzill del nou disc, va fer les delícies del públic que cantava algunes de les originals tornades "No vull gresca fins l'agost, em falten hores de son", o bé "l'estudi de l'amor cortès em té el cor robat".

Són cançons que com diu el músic transmuten sentiments angoixants, nostàlgics i fins i tot depressius, en música alegre i ballable en un procés alquímic de destil·lació, sublimació i catarsi que el músic transmet cantant i a qui només la gravetat del seu piano manté aferrat a terra. Va "morir" el Marc Mateu i vam veure renéixer en Red Perill, artista de lletres enginyoses, estil expressiu i teatral al piano. Viu la música i la fa viure als altres. Dedueixes que un músic és feliç i generós a l'escenari quan veus que sent les notes dels altres companys i les canta. Quan va més enllà del seu instrument, que és sempre una prolongació del jo del músic, quan l’intèrpret abarca la totalitat, el "quantum", paraula que el músic va anomenar deixant-nos en el misteri. Suggerir és més important que explicar.

Junts formen un estil que Pèrill anomena de forma original Nova Cansoul. Al llarg de l'hora i mitja de concert van sonar cançons com 'Tarda Gris', 'El matí em llepa', 'Goteres', 'Equinoderms post-moderns', 'Cavalls alats', minimalistícament executada, o els himnes funk 'Enemics de l'anar fent' i 'Fuckin People', amb la qual va recordar les seves experiències laborals i musicals. "Mai tindreu entrada a la wikipedia", punt àlgid de la lletra d'aquesta cançó que ja va aparèixer al seu disc Planeta Crunch (2014). Red Pèrill es psicoanalitza en públic la qual cosa és terriblement graciosa, tot i que ens queda el dubte de saber com reaccionaria un públic que no conegués abans la persona, que només veies el personatge.

Ara cal esperar la recepció del disc per part dels mitjans catalans i la presentació en directe del grup pels escenaris catalans per veure com es d'exportable aquesta eclèctica proposta musical que per Red Pèrill i El Col·lectiu Biònic ja és tot un èxit a jutjar per la cara de felicitat dels seus components en acabar el concert.