"L'Avenç és una revista pensada per a un lector exigent, no mandrós, però tampoc elitista o excloent"

L’incomoda, a un entrevistador, ser entrevistat?

Incomodar, gens, tot i que és veritat que, com passa a les meves entrevistes, prefereixo no ser jo el protagonista: m’agrada més escoltar que enraonar. Però també agraeixo molt les oportunitats de parlar d’un projecte col·lectiu com és L’Avenç.

En què ha canviat, L’Avenç actual, respecte del d’altres èpoques?

Jo diria que hem posat l’èmfasi en dues qüestions. Una, que fos més una revista tipus magazín i no tant una revista especialitzada, amb la idea d’oferir més possibilitats al lector, als diversos lectors. Això ha fet que hàgim recorregut a gèneres periodístics de solvència contrastada: l’entrevista, la crònica, el reportatge, el perfil, a més dels que ja tenien presència abans, com l’article de fons i la ressenya. Dues, obrir el ventall temàtic i ampliar-lo al conjunt de les humanitats, amb una més gran presència de la literatura i de l’art, sobretot, però també de l’actualitat.

Vicenç Pagès Jordà, Jordi Puntí, Simona Škrabec, Manel Ollé, Marta Rojals... Teniu (d)els millors escriptors catalans actuals...

A mi em va satisfer especialment que Vicenç Pagès Jordà es referís a aquest grup d’escriptors, que per a mi es compten efectivament entre els millors que té ara la literatura catalana, com “els escriptors de L’Avenç”. En tot cas, teníem clar que una cosa que ens havia de distingir era la qualitat de l’escriptura, i per això hem buscat tenir els millors col·laboradors possibles, dins d’una franja d’edat caracteritzada per la maduresa però també pel recorregut llarg que tenen per davant.

Els Llibres de l’Avenç és una col·lecció esplèndida i forma part del grup d’editorials petites que han sortit els últims anys. Com veu el món editorial actual?

Agraeixo el qualificatiu d’esplèndida. Nosaltres podem publicar pocs títols a l’any, i mirem de triar-los bé, dins una línia que sigui coherent amb la revista (de la qual neixen, a més, alguns dels títols publicats). Pel que fa al panorama general, no podria de cap manera fer una resposta breu: però diré que, a més de la preocupació genèrica per la situació de crisi de la qual encara no hem sortit, hi ha molts factors que fan que avui el panorama sigui un panorama canviant, en trànsit. En aquest sentit, penso que les editorials independents i petites tenim una aportació interessant a fer, sobretot si podem salvar els inconvenients del minifundi: per això dono importància a aliances com les que hem establert el grup de petites editorials que conformem “Llegir en català”, que ens han de permetre una visibilitat més gran.

Podem parlar de números? Quin futur veu per L’Avenç?

Estic més temptat per l’anàlisi del passat (i del present) que no per la prospecció de futur. Però per no defugir la pregunta, diré el mateix que vaig dir el dia que vam presentar el nostre número 400 a Barcelona, al Born: l’existència d’una revista com L’Avenç és una autèntica pedra de toc per mesurar l’ambició de la societat catalana en matèria de cultura. I afegia que aquesta societat que, majoritàriament, vol disposar d’un Estat propi, també ha de demostrar, en paral·lel, que vol construir-se com a país, i que assumeix que la cultura és una eina imprescindible per a aquesta construcció nacional. Nosaltres hi serem, però per anar més enllà ens cal que més gent se sumi al projecte i el faci seu, com a lector.

Té algun referent mundial com a model de revista?

A mi m’agraden molt, i crec que es nota perquè de tant en tant en traduïm articles, revistes com The New York Review of Books, per la seva combinació d’actualitat política, de literatura, d’història i d’art. O també la London Review of Books, tot i que la nostra no és una “revista de llibres”. Algú ens ha comparat amb The New Yorker, que és una publicació prou diferent, per la periodicitat i pels continguts, i pel context en què es publica: però si és per ressaltar la qualitat i l’ambició amb què està escrita, ja m’avinc a aquesta comparació.

Li va bé que parlem de política? Què passarà al novembre?

Em sap greu insistir, però els historiadors no som pas més bons a l’hora de predir el que passarà del que han demostrat ser-ho els economistes... A mi la consulta em sembla un dret democràtic indefugible, i crec que s’ha de celebrar. Però també veig l’immobilisme de les forces polítiques majoritàries a Espanya, tant les declinants com, em temo, les ascendents, respecte a aquesta qüestió. És una situació a la qual costa veure-hi la sortida.

Què li preguntaria al lector anònim de L'Avenç?

M’interessa molt el parer del lector anònim de la revista, perquè hem fet i fem un esforç cada mes per recordar-nos a nosaltres mateixos que fem una revista pensada per al lector. Per a un lector exigent, no mandrós, però no per a un lector elitista o excloent. Per tant, li demanaria quins articles li han interessat, què hi ha trobat a faltar, a qui li agradaria que entrevistéssim el mes que ve... Amb la convicció que la revista és seva, del lector.

Paranoia Accions