Avui quan parlem del Rec... Els edificis modernistes

PAU LLACUNA

Historiador de l'Art, gestor i creador cultural

El Rec era i és l’essència del barri adober, de fet el que feia o fa és portar aigua a les indústries adoberes, una indústria que va ser un dels motors de la ciutat.

Avui el barri és un esquelet del que era, i dic esquelet, perquè hi ha moltes estructures (edificis que havien estat indústries) a les quals falten els nervis i la sang que les havien mogut en altres temps.

Però no pensem que el barri adober només el podem valorar per la infraestructura que li dóna el nom i que el fa característic i únic.  El barri adober també té altres edificis que el fan notable, són el resultat d’un passat esplendorós. Entre d’altres hi trobem els edificis modernistes.

El modernisme a Igualada

El modernisme arriba Igualada a principis del segle XX, representa per a la ciutat la incorporació d’un estil que no solament va ser utilitzat per institucions públiques sinó que també el trobem utilitzat en entitats i edificis privats.

Sembla que amb aquest estil l’igualadí va variar el seu esquema mental davant la producció d’elements, objectes que podien dignificar la seva vida i ensenyar-la cara enfora. És potser en aquest punt on més incideix el modernisme, la utilització d’un estil com a mostra de prestigi social i poder econòmic.

El modernisme arquitectònic local (tenim també a Igualada un modernisme en les arts gràfiques, en l’interiorisme, etc.) va des del 1899 (construcció del Cercle Mercantil) al 1931 (si volem incloure l’edifici de l’Asil). Aquest extens període és pot dividir en tres subperíodes: 1899 -1910 és l’etapa inicial amb un abundant decoració a les façanes, coincideix amb el moment més esponerós del modernisme barceloní; del 1910 al 1919 és una etapa més simple i serena on el totxo pren una importància vital; del 1920 fins el 1931 podríem dir que és el postmodernisme, reducte del que havia estat estil. Aquesta etapa culmina amb la construcció del gran edifici de l’Asil que serà com un “revival” del que va ser l’estil en general.

El modernisme en el barri adober

Dins el barri adober, limitat pel nord pel carrer Santa Anna i pel sud ,per l’Anoia, avui per avui, tinc documentats 11 edificis amb clares característiques modernistes, no són els únics però sí els més notables. D’aquest, 9 són indústries mentre que 2 són estatges. D’aquest 11 edificis, 1 pertany al primer període, 8 al segon i 2 els situaríem al postmodernisme.

El primer edifici és el de l’Electra Igualadina, que trobem datat el 1903, tot i que té unes ampliacions l’any 1913. És un edifici en dues façanes diferenciades una al carrer del Rec més industrial i simple i l’altra pel carrer del Sol, més historiada, presidida per unes obertures esglaonades en el primer pis i un arc ogival rebaixat com a porta d’accés. L’edifici combina el totxo i la pedra. Està coronat per una barana de ferro amb unes formes geomètriques interessants. Els plànols de la façana del rec els signa l’arquitecte Isidre Gili Moncunill.

El gruix dels edificis, i potser els més interessants, els trobem en el segon període. Són: l’adoberia de Cal Sabaté, la del Cal Balcells, el conjunt de 4 adoberies que hi ha en el carrer de la Creueta i la casa del carrer de la Concepció, 4.

Cal Sabaté

L’adoberia del Cal Sabaté, situada a la cantonada entre el carrer del Sol i la baixa de Sant Nicolau, es va construir l’any 1912. Va tenir una primer eixample l’any 1913 i un segon l’any 1919, sempre seguint la mateixa estètica i amb el mateix arquitecte J. Ros i Ros.

Té dues parts, una la més elevada situada al xamfrà i l’altra més baixa al carrer del Sol. El conjunt presenta una forma acastellada amb un marcat sentit ascendent que li donen els eixos de les obertures. En aquest edifici trobem el totxo com a únic element a la vegada constructiu i decoratiu. Les obertures, angles, merlets, arcs o llindes són sempre construïts amb totxo, aprofitant totes les seves possibilitats expressives. Per les formes utilitzades, el sentit ascendent al qual hem al·ludit, la sumptuositat i la monumentalitat buscada i forçada, aquesta construcció va tenir molt ressò en l’àmbit popular que li va posar el renom de “ la catedral del blanquers”.

Cal Balcells

D’un estil molt diferent és l’adoberia de Cal Balcells ,al carrer de Sant Antoni de baix 96, fent cantonada amb el carrer de Santa Joaquima Vedruna i arribant al carrer del Rec. És una gran construcció que estilísticament pertany clarament al segon període del modernisme igualadí. Es va construir en dues fases, una l’any 1913 i l’altra, el 1925. L’arquitecte d’aquest edifici és Ignasi Colomer.

La façana presenta una composició asimètrica que acaba amb dues torrasses amb merlets units per una galeria coberta. Les obertures, en gran quantitat en tot l’edifici per necessitats de la indústria, tenen formes allargassades i són els únics elements decoratius de la construcció. El totxo no s’utilitza per recobrir grans paraments de la façana sinó per remarcar forjats, obertures barbacanes, etc. Hi ha una simplicitat en concepció de la decoració en general.

Les construccions del 1919

Acabada la primera guerra mundial i segurament com a conseqüència dels negocis que es van fer, hi ha una febre constructiva en el barri adober. L’any 1919 és l’any amb més llicències d’obres concedides. D’aquest any són el quatre edificis industrials del carrer de la Creueta, 17, 21, 23 i 25 i la vivenda del carrer de la Concepció, 4. Tots aquests edificis són de Josep Pausas Coll, un arquitecte molt prolífic en la Igualada d’aquella època.

Presenten una coherència formal. La base és el totxo que trobem a les obertures, alternant-lo en vertical i en horitzontal. Aquestes mateixes formes les va repetir en molts altres edificis que es construeixen en aquesta època. Pausas Coll és l’arquitecte que més popularitza el modernisme en l’arquitectura igualadina.

Les últimes construccions 

El postmodernisme

De l’última etapa del modernisme a la ciutat, que he anomenat postmodernisme, tenim dos edificis en aquest sector que comentem del barri adober; un edifici de pisos al carrer de la Concepció, 10 i l’altre, el Celler i Molí d’Oli del l’Antic Sindicat de Vinyater d’Igualada. L’edifici del carrer de la Concepció, dins el conjunt que acabem de comentar, és una obra potser no tan significativa però sí que cal tenir-la en compte. L’edifici més important en aquest període és el Celler i Molí d’oli.

Cèsar Martinell construeix aquest edifici l’any 1921. Com en tota obra d’aquest arquitecte,  el totxo és l’element bàsic. Significatius són els arcs parabòlics del celler, les finestres dividides en tres obertures a la part alta, la porta d’accés des del carrer i el que havia de ser la façana de ponent.  Recordem que tot i seguir uns paràmetres modernistes aquesta construcció es fa en un moment en què ja estava en plena expansió el noucentisme.

Un cop explicar tot això veiem que el Rec té elements a valorar més enllà del propi rec. Si bé el canal d’aigua a cel obert amb el seus contraforts és la particularitat que el fa únic, cal considerar el valor de conjunt que ajudarà a millorar-ne una perspectiva global. Fa anys, l’any 1998, vaig escoltar de l’aleshores alcalde de Girona, Joaquim Nadal, que “les ciutats o tenen silueta o tenen perspectives”. A Igualada crec que no podem lluir de silueta (skyline utilitzant els anglicismes avui en voga), conservem, doncs, les perspectives.