El Cineclub estrena el premiat film amb participació igualadina 'La Plaga'

La Plaga és el primer llargmetratge de Neus Ballús. Estrenat al Festival de Berlín, ha estat nominat als Premis LUX 2013 del Parlament Europeu i als European Film Awards de l’Acadèmia Europea de Cinema, a més d’haver aconseguit alguns premis en els molts festivals en què la cinta ha estat seleccionada.

La igualadina Judit Quintana n’ha portat la direcció de producció, i en la sessió es comptarà amb la seva presència i amb d’altres membres de l’equip de la pel·lícula.

La Plaga és una pel·lícula d'històries creuades, que ofereix un sorprenent retrat de la vida a la perifèria de Barcelona. Els protagonistes no són actors, sinó que s'interpreten a sí mateixos, després d'un treball conjunt amb la directora de més de quatre anys. Aquest llarg procés li ha servit a Ballús per mostrar la incertesa i l'esperit de rebel·lia que caracteritza l'Espanya de la crisi.

El film ens explica la història de Raül, un pagès que intenta fer producció ecològica, j contracta al Iurie perquè l'ajudi en les feines del camp. El Lurie és un lluitador moldau de lluita lliure, però per guanyar-se la vida ha de treballar en el que li surt. Poc a poc, les històries d'aquests dos homes van entrellaçant-se amb les de tres dones solitàries: la Maria, una anciana que ha de deixar la casa pairal on sempre ha viscut per anar-se'n a viure a una residència de gent gran; la Rose, una infermera filipina que acaba d'arribar al país; i la Maribel, una prostituta que cada cop té menys clients. Els destins de tots aquests personatges s’entreteixexen a mesura que l’estiu avança.

Segons ha comentat, Neus Ballús, la directora "al principi pensava que La Plaga seria el retrat d'un lloc, i finalment ha acabat sent el retrat d'una sèrie de personatges que s'han entregat sense reserves a la pel·lícula. Això no significa que com a cineasta no hagi pres un paper molt actiu en la tria de tots els elements que formen part de la pel·lícula. Lluny de fer un document des de l'observació, vam filmar com en una ficció: vam fer que passéssin coses, vam provocar el xoc entre personatges i el xoc d'ells mateixos amb el seu drama. Tota la construcció fílmica està al servei dels personatges: és una mena de plataforma elevada d'es d'on ells es poden expressar, i poden sorgir les seves emocions i gestos més autèntics. És paradoxal, però aquesta gran construcció és la manera com vaig sentir que podria emergir amb més força la realitat autèntica d'aquestes persones úniques, amb tota la seva humilitat i fortalesa."