//Plugins sense CDN ?>
Llewyn Davis s'enfronta guitarra en mà a un despietat hivern novaiorquès i a tota una sèrie d'obstacles aparentment insuperables. Amb aquest personatge que sobreviu gràcies a la generositat d'amics i estranys i que treballa on pot, els Coen aprofiten per fer un recorregut pel panorama musical dels anys 60, des dels cafès del Village fins als clubs dels magnats de la música.
Aquesta és la història del viatge d’un home que decideix jugar-se tota la vida a una sola carta, convençut de què ha de seguir el camí que ha triat costi el que costi. Els germans Coen aconsegueixen novament el miracle de crear una pel·lícula única i pròpia, un film que només ells podrien fer. Una obra amb un equilibri total entre les dosis de drama i comèdia,sense excessos cap a una o l’altra banda, amb la clara prensió de mantenir l’espectador en estat de contínua alerta, amb aquella sensació de què en la propera escena qualsevol cosa pot passar.
Aquesta sensació d’espera continua, tan pròpia dels Coen i que probablement sigui l’element més característic de la seva obra, està sostinguda per una extraordinària ambientació i unes escenes d’una força tremenda, amb un joc de llums que et deixen bocabadats, on els actors es mouen, actuen i canten de forma magistral.
Una nova i preciosa obra rodada en un format més propi del periodisme narratiu de Truman Capote, en la seva versió més actual, amb el que els Coen ens demostren que perquè una vida sigui simple,mundana i poc emocionant no té per què deixar de ser narrada.