Crònica de la 1a sessió de l’Original

'Les coses del directe (digital)'

Condicionats per les restes de l'Anòlia i el seu escenari que se'ns menjava mitja plaça, vam muntar la paradeta; pantalla, projector, dvd i pati de butaques, ampliat enguany vist l'èxit de la convocatòria del 2008. No vam desplegar totes les cadires i, com ja és habitual, hi havia poc moviment minuts abans de l'hora prevista. Però, també com ja ve essent costum, en pocs minuts no en va quedar ni una de buida.

Els llums de la plaça es van apagar i minuts després de les deu s'il·luminava la pantalla. La primera escena provocà silencis de boca oberta davant d'una presentació tan propera del Bob i l'Amada. Aviat vam sentir-nos còmodes, acompanyats per la música de Blondie i preparats per endinsar-nos en la nit de Nova York de finals dels 80's.

I llavors va començar el suspens. Immersos en la intensitat de l'acció i mentre els russos s'apropiaven del rol de dolents de la pel•lícula, a la pantalla van començar a passar-hi coses estranyes. Imatges pixelades que s'encallaven i instants eterns d'imatges congelades que finalment semblaven avançar superant la zona de turbulències.

Però el que semblaven uns petits núvols digitals de tempesta van acabar sent llamps i trons que van fer saltar la imatge portant-la minuts enllà i trencant el fil argumental de la pel•lícula. Vam haver de prendre ràpidament la decisió d'aturar la projecció. Sort que teníem una segona còpia de la pel•lícula. El públic, original com ja no en queden, acceptà la interrupció i es resignà a fer un minut de descans. Després d'aquest intermedi accidental, la còpia suplent funcionà sense traves i ens resituà en l'acció de nou trepidant.

Tornàvem als 80's i van continuar xiulant les bales damunt dels nostres caps, enmig de persecucions vertiginoses sota la pluja i lluitant contra dolents sense pietat. Una història vista mil vegades però que ben explicada ens tornà a deixar clavats a la butaca. Una història en què, com les mil vegades anteriors, no hi hagué vencedors, sinó només vençuts.

Crònica de Pau Ricart