De Perpinyà al Canigó, i del Canigó a Montserrat passant per Igualada: "Portar la Flama del Canigó des del Castellet és un honor i una gran responsabilitat"

Un any més, durant la revetlla de Sant Joan, la nit més curta de l’any, la Flama del Canigó ha encès les fogueres dels Països Catalans. La tradició marca que un grup de persones recullen la flama al Castellet de Perpinyà, la pugen fins al cim del Canigó i a la mitjanit del 22-23 de juny la regeneren, marcant l’inici del solstici d’estiu. D’allà la baixen fins al Coll d’Ares, entre el Ripollès i el Vallespir, on es duu a terme un acte a trenc d’alba i la Flama s’escampa per pobles, viles i ciutats de territoris de parla catalana. L’any 1955 Francesc Pujade, un ciutadà del Vallespir, va tenir la iniciativa d’encendre la Flama, i el 1963 van començar a baixar-la per encendre fogueres a la Catalunya Nord. A poc a poc la tradició va anar travessant la frontera administrativa i va anar arribant cap al sud.

Enguany a Igualada s’ha dut a terme la 41a edició de l’arribada de la Flama. L’any passat, per celebrar el 40è aniversari, els igualadins van ser els encarregats d’anar al Castellet i traslladar aquest objecte tan preuat fins al Canigó (aquest any també). Uns 80 quilòmetres caminant. Com marca la tradició, baixada cap al Coll d’Ares i relleus fins a la Plaça de l’Ajuntament d’Igualada. La flama igualadina arriba a poblacions històriques de la Catalunya Central, com Manresa, Solsona o Cardona, i alhora a pobles de la comarca com la Llacuna, Els Prats de Rei o la Torre de Claramunt. Però l’arribada més especial és a Montserrat. De la Plaça de l’Ajuntament fins a la muntanya de Montserrat en un acte carregat de simbolisme. 

El Joan Tort i el Pol Tarrida són dues de les cares més visibles de la Flama del Canigó a Igualada. L’impulsor i l’actual president de l’associació. El Joan explica com va ser aquella primera vegada l’any 1984: Jo estava en una comissió de festes, vaig anar a veure el regidor de festes el dia 22 i em va dir, demà treballes? Ves a buscar la flama del Canigó. Jo pensava que s’estava cremant la muntanya, no havia sentit mai res de flama ni sabia què era. Però vam anar a buscar-la. 

El Pol hi porta més de mitja vida vinculat: “Vaig començar amb 14-15 anys a córrer perquè m’agradava la idea de passar-m'ho bé corrent i alhora fer cultura, i ara en tinc 31 i encara hi soc. Soc dels grans de l’associació, hi ha molta gent jove.”

Al voltant de 50 voluntaris igualadins fan els 300 quilòmetres de distància corrent, fent relleus i transportant aquest objecte tan preuat. Aquesta celebració va creixent en nombre de participants any rere any, i al Canigó hi arriben unes 500 persones d'arreu després d’una caminada molt exigent i no apta per tothom. El Joan recorda que “l'any 91 vaig arribar al cim i érem 28 persones, em vaig decebre perquè m’esperava més. Ara s'omple molt i es tanquen accessos.” Fins i tot s’acaba de crear la Coordinadora de la Flama del Canigó, de la qual el Joan n’és el president.

A la capital de l'Anoia, canalla, adolescents i adults joves hi participen, ja sigui per fer una mica d’esport, per fer país, o per les dues coses. Per tant, hi ha relleu generacional. El Pol explica que “la flama té una simbologia, d’unió i de país. Tothom qui veus a aquests actes remem i reivindiquem el mateix, el catalanisme.” El Joan ho remata: “Volem el mateix, independentment d'on vinguis hi ha un nexe comú. Tots tenim aquest sentiment interioritzat.” Asseguren que cada vegada hi ha més participants, sobretot després del desencís polític del procés, en un moment d’unió i reivindicació.

Igualada s’ha fet un nom i és un dels punts més importants d’aquesta celebració arreu dels Països Catalans, per la quantitat de gent que mou i la quantitat de fogueres del territori que s’encenen gràcies a l’Associació de la Flama del Canigó de la ciutat. Segons el Pol Tarrida, privilegi i responsabilitat: "el fet que Igualada tingui aquest paper rellevant en anar a buscar la flama al Castellet, portar-la al refugi, que la gent et rebi… Quan dius que ets d'Igualada ja ho associen a que aquests saben de què va la cosa. Hòstia! És una gran responsabilitat perquè depèn de tu arribar a l'hora que toca i que tothom la pugui portar al seu poble a l'hora que toca. És un honor poder participar així en aquesta festa”. I afegeix: “Jo pujo al cim i això em permet gaudir de la natura, de la muntanya, però alhora fent-ho mitjançant un fil conductor que és la catalanitat, i un element d'unió com és un foc. És molt bonic que ens ajuntem al Canigó i arribem a tot arreu.”

A Igualada, Porreres, Andorra la Vella, la Cellera de Ter, Castelló de la Plana, Amposta, l’Alguer o Vilafranca de Conflent, entre moltes altres viles del territori catalanoparlant, les 4 barres estan de celebració cada 23 de juny. Ja ho deia aquella cançó dels principis dels 2000: viure mantenint viva la flama a través del temps, la flama de tot un poble en moviment.