Elements singulars del Rec

MAGÍ PUIG I GUBERN

La resclosa

És un mur fet al riu Anoia per alçar el seu nivell, amb la finalitat d’embassar una gran quantitat d’aigua per alimentar el Rec.

La comporta

És una porta practicada a la resclosa que serveix per a regular, graduar o impedir el pas de l’aigua cap al Rec.

Boixarrera

La boixarrera és un forat rodó practicat a la part més baixa de les parets del Rec que disposa cada usuari per a poder-se fornir d’aigua.

Boixa o tatxot

La boixa és un tros de fusta de forma cilíndrica o lleugerament cònica, recoberta d’un teixit de sac, que tapa la boixarrera perquè no vessi. Aquesta fusta també s’anomena tatxot.

Tanca i cadenat

A més de la boixa, el forat del Rec queda cobert per la banda de fora per una tanca de ferro que es desplaça verticalment i que es fixa amb un cadenat. Antigament quan el moliner era l’amo del Rec era ell qui guardava totes les claus dels cadenats i així quan hi havia escassedat d’aigua tancava tots els forats perquè l’aigua del Rec arribés al seu molí. Quan el moliner va emigrar a Amèrica les claus dels cadenats les guardava el vigilant del Rec i així quan a l’estiu hi havia escasedat d’aigua, s’establien uns torns i el vigilant regulava la quantitat d’aigua que podia fruir cada usuari. En els estius de sequera el torn de subministre d’aigua sempre es començava pels usuaris del final del Rec.

Dipòsits elevats

A la part alta del Rec, prop del Pont de Montbui, els horts qui havia es trobaven assentats més enlaire que el llit de la sèquia; aleshores, per a poder-los regar, es construïren al damunt del Rec uns dipòsits de pedra; els hortolans amb un cossiol (un poal amb un mànec llarg de fusta), poaven l’aigua del Rec i l’abocaven als esmentats dipòsits elevats; des del dipòsit i a través d’una canalització que passava per dessota el camí del Rec, arribava l’aigua a la reguera general de l’horta i des d’aquesta es repartia als solcs dels diferents quadres.

Bagants

A cada cinc cents metres, aproximadament, el llit del Rec s’enfonsava formant un gran clot; a la paret lateral d’aquesta concavitat hi havia una comporta anomenada bagant, que alçant-la feia que l’aigua del Rec menés directament al riu a través d’una clavaguera. S’obria el bagant per buidar algun tram del Rec que s’havia de netejar o s’hi havien de fer reformes. També s’alçaven els bagants quan hi havia tempesta amb perill de rierada, per evitar la inundació dels edificis i dels horts.

Saltants d’aigua

Quan l’aigua del Rec passava per llocs amb pronunciats desnivells, hi havia uns saltants que tenien una alçada d’1 a 2 metres.

Els pous del Molí de l’Abadia

Construccions cilíndriques d’un diàmetre de 2 metres i d’una alçada de 5 a 6 metres. Aquests pous, construïts amb pedra, estaven tapats en la seva part inferior per una comporta de fusta. Els dos pous del Molí de l’Abadia, adossats als murs de l’edifici, rebien l’aigua de la bassa del molí i en obrir les comportes inferiors sortia l’aigua a pressió i accionava les pedres per a moldre els cereals. Aquests pous, que segurament són de les construccions més antigues que tenim a Igualada, mentre es va conservar el petit llac del molí de l’Abadia quedaven sempre coberts d’aigua. Va ser en desaparèixer la bassa que van restar al descobert.

Aragalls

És el nom amb el qual es coneixien popularment els carrerons que partien del nucli antic i baixaven fins al Rec. Es tracta de carrerons amb fort pendent, pel qual s’hi escolava l’aigua de la pluja (s’aquí prové el nom d’aragall, que és la incisió erosiva que produeix l’aigua de la pluja en escórrer-se per un terreny inclinat).

Els contraforts

Quan al segle XVIII els blanquers d’Igualada començaren a instal.lar les seves adoberies adossades a les parets del Rec, construïren uns edificis molt sòlids; els murs d’aquestes contruccions foren reforçats amb uns contraforts que travessaven el Rec. El conjunt donà al nou barri fabril d’Igualada un aspecte ben característic d’arquelogia industrial. Malauradament, molts d’aquests contraforts han desaparegut, però en resten encara els suficients per fer-se una idea de la perspectiva que oferia la zona cent anys enrera.

Les piques de pedra picada

Malgrat que les adoberies es construïren més fondes que el llit del Rec, els blanquers del segle XVIII no utilitzaven l’aigua per decantació sinó que la pouaven amb bujols i l’abocaven en una pica de pedra, col.locada al mur de l’adoberia i a l’alçària d’entre 80 centímetres i 1 metre del fons del Rec.. Aquestes piques eren quadrades, de 50 centímetres de costat per 30 d’alçària. Des de la pica penetrava l’aigua a l’interior de l’adoberia i amb uns canalons de fusta es repartia als diferents clots: al remull, als calciners, a l’alum, a la mesa, a les colgues, a les remeses,…Com s’explica aquest sistema tan complicat d’aprovisionament d’aigua? Ja hem comentat que el moliner era el propietari del Rec i aquest no va permetre als blanquers obrir forats per abastar-se d’aigua directament, com ho feien els hortolans, amb tota certesa tenia por que consumirien massa aigua i aquesta no arribaria al seu molí.

D’aquestes piques de pedra actualment només en resta una que es troba a l’Adoberia antiga de Cal Granotes. En convertir aquesta adoberia en Museu es va demanar a la firma Farrés i Cia. (antiga fàbrica de Domènec Biosca) de poder traslladar aquesta pica al nou museu i els Srs. Farrés hi accediren amb complaença.

Les passeres

L’accés a les adoberies es feia per una porta orientada a migdia. Una passera de pedra picada col.locada al damunt del Rec comunicava el camí amb la porta d’entrada. Al llarg dels anys una bona part d’aquestes passeres han estat substituïdes per voltes d’obra o de formigó armat.

Les escales exteriors

En la majoria de les adoberies i en algunes vivendes edificades al Rec, la comunicació entre la planta baixa i el pis superior es feia per unes escales construïdes al damunt del Rec. L’estructura arquitectònica d’aquestes escales era a la catalana o mixta. L’escala a la catalana és recta i amb volta dintre d’una caixa rectangular. L’escala mixta es compon de trams rectes, amb esglaons rectangulars, i trams corbats amb escalons de forma trapezial. Els esglaons de les escales exteriors del Rec eren gairebé sempre de pedra picada. L’any 1989 desaparegué, en un incendi, la darrera d’aquestes típiques escales exteriors del Rec.

Els bassots

En les adoberies antigues hi havia la porta d’accés i la corresponent passera al centre de l’edifici; a banda i banda de la passera, hi havia sengles dipòsits anomenats bassots. Els bassots eren de pedra o d’obra construïts al damunt de les parets del Rec, tenien 1 metre i 20 centímetres de llargada, 1 metre d’amplada i 60 centímetres d’alçària. En un d’aquests bassots s’hi posava el pèl, quan aquest és comercialitzava, i a l’altre es dipositaven les roldonisses o escorça ja explotada, o sense taní, que s’utilitzava com a combustible. De bassot, avui, no en resta cap al Rec.

Les llosanes

Les llosanes eren una mena de balcons sense barana construïts damunt del Rec, a l’alçada de la planta superior o estenedor de les adoberies. En molts casos les llosanes estaven engalzades entre dos contraforts escapçats. A les llosanes s’hi assecaven els panots d’escorça i els tampanys de carnassa.

Al Rec hi resta encara actualment una llosana en molt mal estat de conservació.

Les gelosies

Una altra de les tècniques d’arquitectura industrial que podem admirar en el Rec, i que sorprèn per la seva simplicitat i pel seu caire pràctic i utilitari, són les gelosies de rajola o de maó que feien de paret a la banda de migdia de les adoberies d’Igualada. La gelosia consisteix en un entramat de rajoles o de maons col.locats de cantell i que formen uns forats triangulars. És una paret molt senzilla que té l’avantatge de deixar passar l’aire i de privar l’entrada a l’estenedor dels raigs solars, que són nocius per a les pells. Hi ha encara adoberies al Rec que conserven les gelosies a l’estenedor.

Sínia i catúfols

Quan s’havia d’elevar l’aigua per regar els horts de la part alta del Rec o fins alguna adoberia construïda per sobre el nivell d’aquesta sèquia es feia mitjançant una sínia i amb l’ajut d’un animal.

La sínia és un elevador d’aigua format per dues rodes, l’una horitzontal, a la qual es dóna un moviment de rotació mitjantçant un pal mogut per un animali l’altre vertical, que engrana amb la primera i mou una sèrie de catúfols disposats al llarg d’una cadena sense fi, la part inferior de la qual va sempre submergida en l’aigua.

Catúfol. Cadascun dels caixons o vasos que, en un aparell d’elevació d’aigua, són emportats per una roda sense fi, alternativament amunt i avall,  i s’omplen quan s’immergeixen en l’aigua del pou i es buiden quan arriben a certa altura.

De les sínies que hi havia al Rec se’n conserva actualment una al Museu de la Pell d’Igualada.

Les canaleres de terrissa

Canaleres que quan plovia recollien l’aigua de les Canaleres que quan plovia recollien l’aigua de les teulades i terrat i desguassaven al Rec. Actualment en resten algunes, però, en molt mal estat de conservació.

Les trapes

Al llit del Rec, a cada 40 metres aproximadament, hi havia unes trapes. Cada trapa és formada per dues lloses de pedra picada, i cadascuna té unes mides de 40 per 60 centímetres. Aquestes trapes comuniquen amb una claveguera que passa sota el Rec, que té una alçària de 1,5 metres i una amplada d’un metre. En cas d’embussarse la claveguera s’alcen les trapes i amb la mateixa pressió de l’aigua del Rec es neteja fàcilment.

A principis del segle XX, en els inicis de la mecanització de les adoberies, originà molts problemes el fet que l’aigua del Rec passés molt bruta. Alguns blanquers tenien claveguera pròpia que desguassava al riu Anoia, però d’altres no, només disposaven d’un pou mort i quan aquest s’omplia llençaven les aigües brutes al Rec. Això originà perjudicis i baralles. Particularment queixosos estaven els hortolans que regant amb aquella aigua se’ls malmetien les plantes. Quan l’any 1904, Joan Serra i Constansó, Alcalde Accidental d’Igualada, va idear un pla de clavegueres per a la ciutat ja preveia fer passar una claveguera per dessota el Rec per recollir les aigües residuals de les adoberies. Entre els anys 1917 i 1919 es van realitzar les obres de la xarxa general de clavegueres de la ciutat.  En els pressupostos d’aquestes obres no es troba cap partida  destinada a la construcció de la claveguera de sota el Rec.

Josep Riba i Gabarró després d’investigar sobre el tema trobà que les obres de construcció d’aquesta claveguera no es realitzaren fins els anys 1920 i 1921. Em plau transcriure aquest treball d’investigació del bon amic Josep Riba i Gabarró, treball en el que hi col.laborà amb el seu testimoni oral de l’hortolà centenari Pere Palau i Palomas, diu així:

“Entre els industrials blanquers es va formar la consciència de que la solució final del sanejament del Rec no podia ser d’altra que la de fer-hi una doble canalització, amb la funcionalitat d’una claveguera general i pròpia de les adoberies.

Fer passar l’aigua neta per dalt i les aigües residuals pel dessota resultaria una operació perdurable des de l’indret del carrer de la Creueta fins el nivell del carrer de l’Orient. Les obres que foren anomenades com de la construcció de la nova caixa del Rec, es van realitzar durant els anys 1920 i 1921”.

Es va procedir a rebaixar la solera del Rec, amb la col.locació d’una base forta i l’estesa de les canalitzacions semblants a les de les clavegueres, de la xarxa general de la ciutat, fetes entre els anys 1917 i 1919, per on hi farien passar les aigües brutes de les adoberies i pel damunt si disposaria el canal d’aigua neta que baixava des de la resclosa, però amb la prevenció de deixar practicables en el seu fons, a curtes distàncies, unes tanques de pedra que podrien ser obertes per escolar l’aigua per netejar la claveguera i per solucionar fàcilment les possibles obturacions.

Per a fornir els recursos per a les obres de la doble canalització del Rec, el Gremi de Blanquers a més de fer repartiments entre les adoberies, el dia 31 de desembre de l’any 1920, posà en circulació una emissió de 450 obligacions hipotecàries de 500 pessetes cadascuna, per valor de 225.000 pessetes. El 31 de desembre de 1921, en el domicili gremial situat a l’horta del Guixà, es va celebrar el sorteig per a l’amortització de 80 obligacions, en la primera anualitat establerta en 6 anys per a la seva liquidació definitiva.

Aquelles obres de la millora més important del rec igualadí, tingueren el bon testimoni de l’hortolà Pere Palau i Palomas, nascut l’any 1904, i que en el 2004, en celebrar el seu centenari, gràcies a la seva privilegiada memòria encara ho recordava vivament.”

Compilació d’articles publicats per Magí Puig en diverses publicacions.