TORNAR

Epíleg de Capelló, una reescripció de l’Epíleg de Canigó, de Jacint Verdaguer, en clau paperera

Un patrimoni que perilla

cultura
Divendres, 9 octubre 2009. 20:00. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull
L’any 1886 Jacint Verdaguer va donar a conèixer Canigó, un poema èpic format per dotze cants i un epíleg que narra els orígens llegendaris de Catalunya, situats als Pirineus al segle XI. Més d’un segle després de la publicació de Canigó i respecte de l’amenaçadora desaparició dels setze molins paperers de la zona de Capellades i d’altres poblacions anoienques, l’escriptor capelladí Joan Pinyol ha escrit una nova versió d’aquell epíleg de Verdaguer amb el nom de Capelló, per denunciar l’estat d’abandó d’aquest patrimoni històric anoienc.

Molí paperer

Molí paperer

Doncs ¿què us heu fet, superbs molins,

Ca l’Anton, cal Ramonet i cal Sapara,

i tu, decrèpit Cal Violant, que omplies

aquestes valls de raïmes i melodies,

papers de barba i de ponedors el cel.

Doncs ¿què n’heu fet, dels miradors,

onades de vent que tot ho eixugaven

¿On és, oh soledat, la teva premsa?

¿on, les corrues de paperers,

que de matinada, se t’endinsaven?

¿De Cal Ramonet, on és la capella?

¿l’espolsador de Ca l’Anton?

¿on és del Cal Fortugós el podridor?,

motlles, filigranes, mall satinador

que fa tres segles formaven aquell món?

Les maces de fusta s’esmortuïren;

la rosa s’esfullà com el roser;

els arbres de lleves al silenci s’adormiren,

com verderoles que en llur niu moriren

quan el bosc les oïa més a plaer.

D’alguns molins no en queda ni rastre,

de la ruta de l’aigua no en queda res,

caigueren edificis plens d’història

i s’apagà sa llàntia, com un astre,

pels volts de l’Anoia no s’encendrà mai més.

En terra capelladina i poblatana

ara cauen a trossos dos molins més,

són els darrers alabrents de l’encontrada,

que abans de partir per última vegada,

contemplen l’enderroc provocat pel temps.

Són dues formidables centinelles

que a la Vall del Paper posà l’eternitat:

semblen garrics los roures al peu d’elles;

les indústries modernes semblen ovelles

al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava

el de Cal Violant : -Doncs ¿que has perdut la veu?

Alguna hora amb la teva roda em desvetllava

i la meva a la teva s’entrelligava

cada matí amb el so de la deu.

- Calaixos ja no tinc –li responia

el ferreny molí de la Boixera-.

Oh, qui pogués tornar-me’ls un dia!

per omplir-los d’aigua els voldria

per a la roda i per a mi.

Que trist va ser quan els desmuntaren!

Tota una jornada els vaig veure esmicolar,

set estelles de cadascun em deixaren;

encara observo per on els portaren :

tu que vius més avall, ¿no els veus tornar?

-No! Pel Camí Ral cap a Vallbona

només caminaires obiro i llauradors;

diu que torna a son arbre la niuada,

mes, ai!, la que deixà la nostra brancada

no hi cantarà mai més dolços amors.

Mai més! Mai més! La història jau sota terra;

nosaltres damunt seu anem caient;

els pobles, que ens deuen tant, ara ens aterren,

en son oblit el nostre esplendor enterren

i ossos i glòries i records se’ns ven.

- Ai, els pobles venten les cendres venerables

dels nostres fundadors i impulsors;

converteixen els nostres cossos en espectres

i desniats los àngels pels diables

vora els nostres ponts ploraren de tristor.

I jo plorava pels calaixos perduts i encara ploro

mes, ai!, sense esperança de conhort,

puix tot se’n va, i no torna el que enyoro,

i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,

rusc on l’abell murmuriós s’és mort.

- Caurem plegats –el molí de la Boixera contesta-.

Jo una bona teulada tenia damunt el cap;

rival de les pluges, s’alçava victoriosa,

i gràcies al seu aixopluc,

desconeixia la fredor de la tempestat.

Com jo, tenia tres-cents anys de vida,

mes, nou Matusalem, també morí

com Goliat al rebre la ferida,

anà caient tota llarga, i ara a fondre-m’hi em crida

el seu insepult cadàver gegantí.

Ben aviat la meva deforme ossada

blanquejarà vora el cementiri vell;

el front em pesa més, i a la vesprada,

quan visita la lluna l’encontrada,

tota s’estranya d’encara trobar-m’hi dret.

M’ajauré jo també d’aquestes altures,

tu, Violant, baixaràs a reposar amb mi,

i ai!, aquell qui llauri les nostres sepultures

no sabrà dir en èpoques futures

si la Boixera i Cal Violant foren aquí-.

Així un vespre els dos molins parlaven;

mes, l’endemà al matí, en sortir el sol,

recomençant els càntics que ells acaben,

els pardals amb les heures conversaven,

amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la Vall del Paper engallardida

com si estrenàs el seu verdejant mantell;

es mostrà com una núvia de joies guarnida,

i de les seves mil congestes la florida

blanca esbandí com taronger novell.

El que un temps aixecà l’altre ho tira per terra,

mes resta sempre el record dels vells molins,

i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra,

el patrimoni paperer no el tiraran pas a terra,

no esborraran mai els antics camins.

Joan Pinyol

29 de setembre de 2009


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.