(Alguns) espais del Rec (3)

El pont de Montbui

El “Pont de Montbui” -també conegut com “el pont gran”- tot i estar previst en els plans estatals de 1864 i 1877 per unir el sector sud-oest d’Igualada, a tocar de la zona del rec i les adoberies amb Santa Margarida de Montbui, es va projectar i bastir entre 1884 i 1895, a iniciativa del Centre Catalanista d’Igualada, que va promoure una subscripció popular que va encapçalar l’Ajuntament de la ciutat.

Es tracta d’una estructura de rasant lineal, d’una amplada de 12 metres i una longitud de 160 metres, formada per un total de deu arcs de punt rodó, de les quals deriven les corresponent svoltes de mig canó. Els arcs s’agrupen en tres trams, separats per contraforts: el tram proper a Igualada, el tram central, i un darrer tram proper a Santa Margarida de Montbui. El primer i tercer tram estan formats per tres arcs i un arc, respectivament, amb volta de maó. El tram central està format per sis arcs amb volta de formigó. Aquesta diferència és deguda a la reconstrucció que es va fer després de la Guerra Civil Espanyola, durant la qual es va malmetre la construcció. L’original era de carreuat regular, però en la reconstrucció, els timpans del tram central es van fer amb un paredat de capserrat. Només els pilars d’aquest tram central -que és el que se situa sobre el riu-, tenen tallamar a banda i banda, dibuixant una semicircumferència de grans carreus coronada per una cornisa imposta de pedra de motllura acabada en un element cònic.

Fins a l’any  1939 , aquest pont tenia les baranes amb paret de pedra, amb uns guarda-rodes que estrenyien la calçada. El 21 de gener de 1939, l’exèrcit republicà, en la seva retirada, va dinamitar els sis arcs del tram central d’aquest pont, com també tots els altres ponts del territori que anaven abandonant. Deien que ho feien per a frenar l’avanç de les tropes franquistes, però responia més a la consigna de “terra cremada”.  Tots els ponts es van reconstruir, suprimint les baranes de paret per unes voreres que sobrevolaven les plataformes dels ponts i tenien les baranes de ferro.

Xemeneia de l’antic Tint del Pallerols

Xemeneia troncocònica de l’antic tint, situat en l’encreuament dels carrers del Rec, Creueta i la ronda del Rec. Per la seva situació, en un punt d’accés, és una de les moltes icones del barri, definidora del paisatge del barri de les adoberies de la ciutat.

La xemeneia es troba col·locada sobre una base quadrada construïda amb maó i coronada amb un anell motllurat. És l’element més significatiu de la fàbrica destinada al procés de tenyir el fil de cotó. És probable que fos edificada a l’inici del segle XX. En un document fotogràfic del barri del Rec de l’any 1882, que mostra una panoràmica de tot el conjunt del barri industrial, aquest tint encara no està construït. Sobre l’edifici original s’hi va aixecar un pis.

Cal Sistaré

En el primer tram del segle XIX, els Marquesos de la Manresana van establir a Jaume Mas i Mussons, fabricant d’indianes d’Igualada, un tros de terra que estava dividida pel camí que anava d’Igualada a Santa Margarida de Montbui (que actualment correspon al carrer de la Creueta. El 1855, Francesc d’Assís Mas -que havia heretat la propietat- sol·licita permís d’obres a l’Ajuntament per aixecar una fàbrica de vapor en aquest terreny, que fins aleshores havia funcionat com a hort. El projecte de la fàbrica va ser realitzat per l’arquitecte Josep Buixareu i Gallart. Aquell mateix any s’inscrivia notarialment la societat fabril per filar i retorçar cotó, “Francisco de Asís Mas y Compañía”. El 1867, l’hereu i fill primogènit, Pere Mas i Puig, carregat de deutes, va hipotecar la fàbrica amb la màquina de vapor i tots els estris, juntament amb l’hort al costat del qual hi havia una casa on habitava, i un pou, una quadra i un paller. L’any 1881 li van embargar la fàbrica. Van declarar a Puig en rebel·lia, i es va vendre la fàbrica en pública subhasta, essent adquirida l’any 1883 per la societat Miquel Llobet i Cia, formada per Miquel Llobet i Matas, de Sant Quintí de Mediona, Francesc Llobet i Oliver, i Ramon Sistaré i Gabarró, d’Igualada. Aquests van comprar la fàbrica amb tota la maquinària, dipòsit d’aigua, caseta per a l’hortolà i una altra casa per al propietari, on vivia Pere Mas i Puig. També compraren els patis, coberts i hort, amb pou, sínia i safareig.  L’any 1887, Sistaré i Llobet formaren la societat “R. Sistaré y Llobet”, dedicada a la fabricació de filats i torçats; negoci amb el nom de “Sistaré y Sucesores de M. Llobet”. El 1894, la família Llobet va vendre a Ramon Sistaré la seva meitat de la fàbrica, horts i cases. Després de diverses donacions de béns, el 1944 la propietat va anar a mans de Maria Sistaré Casanovas, casada amb Fidel Serra i Camats. El 1947, Concepció Casanovas va demanar llicència per fer obres a l’edifici, com ara reformar la façana que dóna al Rec i modificar els coberts, segons projecte de Bonaventura Bassegoda i Musté. Maria Sistaré va morir l’any 1976. En el seu testament nomenà hereus als seus fills Francesc i Amadeu, amb la meitat de l’antiga fàbrica de vapor de la Creueta per a cadascú.

El Vapor de Baix és un conjunt de dues naus industrials dins d’una àmplia parcel·la de forma poligonal irregular amb façana als carrers de la Creueta i Camí del Rec. Ambdues naus són de planta rectangular formant un pati central que incorpora un petit cos amb la xemeneia. La nau més antiga és la del costat de llevant amb façana al gran pati interior. Consta de planta baixa i pis, es cobreix amb coberta de teula àrab a dues vessants amb el carener seguint l’eix longitudinal, dos petits trams amb plaques de fibrociment. Les façanes compostes segons eixos verticals amb les obertures d’arc rebaixat emmarcat, a la planta pis i, emmarcat amb llinda plana a la planta baixa. Façanes revestides d’arrebossat pintat de color ocre clar en mal estat de conservació, rematades amb una simple cornisa on es recolza la canal. L’estructura de la planta baixa està resolta amb pilars de fosa i jàsseres de fusta, apuntalades amb estructura de pilars i jàsseres de ferro, el tram entre jàsseres es cobreix amb volta escarsera de canó. La planta pis es cobreix amb encavallades de fusta que donen suport a les biguetes de fusta suport de la teulada. En el tirant de fusta de l’encavallada es recolza la volta escarsera de canó que cobreix l’espai entre encavallades, creant un espai sota coberta transitable.

La nau més moderna té la façana longitudinal alineada al carrer de la Creueta. Consta de planta baixa i pis, es cobreix amb estructura d’encavallades de ferro i biguetes metàl·liques cobertes amb plaques de fibrociment. Les façanes compostes amb obertures de proporció vertical, la façana principal amb onze eixos, la lateral amb quatre. Les obertures de la planta baixa amb arc rebaixat, les de la planta pis de llinda plana emmarcada. L’horitzontalitat queda emfasitzada per la imposta de forjat de la planta baixa.