L’Estival de Jazz clou amb més de 9 hores de jazz al Parc de Vallbona

Així com els altres dies els concerts de l’estival s’havien caracteritzat per portar a Igualada les últimes tendències del jazz d’avantguarda, el diumenge sobre l’escenari van anar-se succeint estils més pròxims al gran públic que van permetre als assistents passar un magnific dia familiar o amb els amics. Sobre l’escenari van passar els combos i Big Bands de les diferents escoles de música d’Igualada creant així un espai per als estudiants de música de la ciutat i la anomenada “Igualada All Stars” que va reunir la majoria de músics de jazz professionals igualadins en una jam-session que va fer vibrar al públic assistent.

Hores abans el dixie alegre i festiu de la formació Dr. Jazz Friends havia iniciat els concerts del pic-nic jazz sobre la gespa del Parc de Vallbona i en acústic per transportar els assistents més matiners als jardins d’alguna ciutat qualsevol de Louisiana i Robert Nesta Songs a ritme de jazz i ja sobre l’escenari, a algun parc de l’illa de Jamaica. Robert Nesta Songs és el projecte liderat per el guitarrista Adrià Plana creat per homenatjar al cantant de reggae jamaicà Bob Marley en clau de jazz. Amb una banda formada per músics provinents del jazz, la interpretació i la sonoritat de les cançons de Marley agafen un caire sonor nou però mantenen l’essència rítmica i festiva que el va fer conegut arreu del món.

Una jornada festiva que va integrar encara més l’Estival a la ciutat i va aproximar el jazz a un públic de totes les edats que van omplir el Parc de Vallbona durant tot el dia.

Ramon Prats presenta “Pandora” a camí entre el free-jazz, la composició espontània i la música indeterminada

Ramon Prats, un dels bateries més valorats del nostre país, sempre havia volgut crear el seu propi món sonor. I el dia que l’Estival de Jazz d’Igualada li va proposar el concert “Carta blanca”, ell mateix explica que es va obrir la caixa de Pandora i van començar a sortir totes les seves inquietuds i maldecaps. Per aquest motiu, el dissabte 29 de maig al recent inaugurat espai gastronòmic-cultural Somiatruites va presentar en concert “Pandora”, una proposta en la que s’ha acompanyat de Sandrine Robillard al cello, del trompetista andalús Julián Sanchez i Martin Leiton al contrabaix, el seu projecte més personal.

A camí entre el free-jazz d’Ornette Coleman, la composició espontània d’Steve Coleman i la música indeterminada de Morton Feldman, Ramon Prats aprofita les infinites possibilitats sonores que hi ha entre del so més clàssic i acadèmic del duet que formen puntualment el cello i el contrabaix fins al so més a l’estil jazz que poden produir el trio bateria, contrabaix i trompeta.

El concert s’inicia amb “L’atracció del no-res” una obra on Prats es qüestiona la violència que produeix la primera nota de tota expressió musical després del silenci que hi ha just abans. La importància de l’instant en que un comença a tocar ja és una preocupació que altres musics havien afrontat, com per exemple Pau Casals, i aquí Prats l’enfoca com el despertar dels instruments i la trobada a l’uníson d’aquests després d’una seqüència de cànons enigmàtics. La peça “Tots a la una però cadascú a la seva” i “cruixent de bacallà” presenten les línies mestres del llenguatge que prats explota durant el concert i com ha traduït les seves idees a la bateria cap als tres instruments melòdics. Un llenguatge en el que el ritme pren molta més importància que no pas la melodia o l’harmonia.

El punt culminant del concert arriba amb “Pandora”, la peça que dóna nom al concert en la que la música simula, amb una escriptura en el pentagrama similar a les composicions en espiral del compositor americà George Crumb, la ubicació dels músics dins aquesta caixa i com en van sortint aleatòriament per passar a interpretar una seqüència rítmica que progressivament farà una transició cap a una seqüència melòdica. Aquí utilitza el recurs de les seqüències isorrítmiques dels motets medievals del segle XIII però amb llenguatges actuals, recurs que compositors com Olivier Messiaen també van explotar al llarg del segle XX. El concert acaba amb “Ctrl+z”, en el què, tal i com el seu nom indica, es desfà tot el concert de forma invertida i simplificada per acabar amb el silenci del principi que torna a tancar la capsa de pandora.

Una proposta diferent i molt personal que s’ha pogut fer gràcies a la iniciativa de l’Estival de Jazz en programar un concert en el què es dóna, literalment, carta blanca a l’intèrpret convidat.

Jordi Marcè, músic i bloggaire musical