Els germans Dardenne reivindiquen el valor de la solidaritat en temps de crisi

Els germans cineastes belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne, vells coneguts de la casa i màxims acaparadors de Palmes d’Or, es posen de nou al capdavant de les pel·lícules favorites en aquesta 67 edició del Festival de Cannes amb la seva darrera pel·lícula, “Deux jours, une nuit”. Les opcions de premi gros arriben gràcies a un melodrama de caire social vigorós i intens, genuïna marca de fàbrica pròpia, de bracet d’un treball espectacular de la diva francesa i internacional Marion Cotillard que es fica en la pell d’una dona treballadora aclaparada pel daltabaix que significa el seu anunciat comiat de l’empresa.

Sandra (Marion Cotillard) és una heroïna moderna que ha de lluitar amb urpes per no perdre la feina i renunciar al seu sou mileurista. El seu futur immediat depèn de la votació de disset companys de l’empresa que han de triar entre prescindir de cobrar la seva prima i permetre que Sandra continuï o apostar per seguir cobrant la bonificació i que Sandra perdi la feina.

Sandra només té un cap de setmana, els dos dies i una nit del títol, per provar de trobar-se amb els companys i explicar-los la seva malaurada situació, cercant la seva comprensió i compromís i, també, fent-se càrrec del comprensible rebuig a ajudar-la. S’inicia una ronda contrarellotge feta de contactes, telefonades i trucada de portes, que sovint no s’obren, a la recerca desesperada de la seva confiança i suport.

Potser és una tasca humiliant per a un mateix i haver de contemplar i sofrir, també, discussions i baralles entre els amics per culpa de la seva enquesta personal. Però és l’únic camí que li resta. Tot i el seu estat depressiu i pessimista, Sandra comptarà amb l’ajuda del seu marit, Manu (Fabrizio Rongioni), que l’empeny i li fa costat.

Aquest via crucis de Sandra serveix als germans Dardenne per seguir ancorats en la dura realitat laboral dels nostres dies tot apostant per la solidaritat i la camaraderia en temps fastigosos de renúncies, egoismes i ambicions personals. Una vibrant pel·lícula compromesa que ens recorda la importància i la transcendència de la presa de decisions personals. Una classe magistral d’ètica personal en temps de pèrdua de valors i una defensa de la dignitat dels que no s’arronsen i lluiten, encara que es pugui perdre el combat.

L’arbre de la vida

D’altra banda, en la Secció Oficial hi ha hagut també espai per l’espiritualitat gràcies a “Still the water” de la japonesa Naomi Kawase, una pel·lícula que compta amb participació catalana gràcies a la coproducció de Lluís Miñarro. Es tracta d’una preciosa i sinuosa pel·lícula sobre el sentit de la vida, tan serena i harmoniosa com profunda i lírica.

“Still the water” està ambientada en l’illa subtropical japonesa d’Amammi-Oshima i la directora aprofita aquesta localització per esbossar un món insular regit per creences ancestrals que connecten les persones amb els seus ascendents enmig d’un respecte escrupolós per la natura assolint-se una estreta simbiosi entre humans i natura.

La història està centrada en dos adolescents i en les seves respectives famílies. Kyoko és una noia valenta i coratjosa, i que neda sola en el mar. Però Kyoko viu amb dolor, però amb enteresa, la malaltia terminal, i estima Kaito, un noi introvertit, poruc i ressentit. El que passa és que el taciturn i enrabiat Kaito és fill de pares separats i no pot entendre com la seva mare té diversos amants.

La pel·lícula de Kawase és una obra lluminosa i transparent sobre l’amor adolescent i els seus entrebancs. I també és un suau melodrama carregat de sensibilitat sobre les relacions de pares i fills enmig de la família. Però també una reflexió sobre la vida i la mort, el cicle de la vida, sota preceptes de religions orientals. Una escena nuclear de commovedora bellesa com és la mort de la mare de Kyoko serveix per il·lustrar aquesta filosofia sobre el trànsit dolç a la mort que busca sostreure’s de la inherent tragicitat d’aquest moment. Una reivindicació d’una cosmogonia conformada per arbres centenaris, humans, el mar o el vent sota el batec rítmic de les onades com a fons d’ambient sonor.

Joan Millaret Valls/ACPG