El Hammond, protagonista del Carta Blanca de l'Estival

                                                                                                                                                                    En aquesta ocasió, el fil conductor era el Hammond, un instrument electromecànic inventat el 1934 per Laurens Hammond, i que segons podem llegir a la Wikipedia, va ser inicialment concebut per substituir els grans orgues de tubs que les petites esglésies no podien pagar, es va acabar convertint en una icona de la música popular dels 50, els 60 i els 70. Riera es va presentar a trio, potser la formació icònica d'aquest instrument si parlem del món del jazz: Orgue, bateria, i guitarra, en la qual l'organista fa la funció també de baixista en la majoria de casos. Mà esquerra i peus. Badum-badum, chin-qui-rin, chin-qui-rin.

El grup va entrar en escena bastant puntual, i ens va sorprendre veure a Riera amb americana (una vestimenta que rarament utilitza) i que feia una estranya combinació amb Dani Pérez, el guitarrista, que vestia una àmplia camisa d'essències hawaianes. Riera es va descalçar, va adoptar la seva característica posició monacal, i van començar l'actuació enllaçant un parell de mitjos-temps que no van acabar de trobar l'escalf del públic. L'Aurora és un espai magnífic però que acostuma a necessitar d'uns deu/quinze minuts per conectar públic i artistes. L'escenari és gran, i el so és com molt ampli -no sé dir-ho millor- i provoca certa impressió inicial. Acabats aquests dos primers tastets, el nostre protagonista va treure's l'americana, i la banda es va desmelenar amb un tema rapidíssim anomenat 'Walk, run' en que la perícia de Roger Gutiérrez a la bateria ens va deixar a tots bocabadats: -per fi- vaig pensar! -Això arrenca! Després van seguir amb ‘Little green fet’, una balada de clares reminiscències gospel, en un joc de contrastos que començava a fer justícia al concert, però hi havia una pega enorme: Des d'on jo estava situat, no sentia molt clarament el Hammond, situat a l'altra banda de l'escenari, i això va provocar que perdés sovint el fil del concert perquè em costava apreciar clarament les filigranes d'en Txema i treure'n l'entrellat.

Potser el punt àlgid del concert va ser quan van tocar el tema Terror, que era l'eix central del repertori, i que va fer acostar al trio cap a posicions progressives. Dani Pérez va endollar la distorsió, i la melodia, angulosa i sorprenent, feia pensar inevitablement en Emerson, Lake & Palmer, el referent principal d'aquest tipus de formació en el món del rock. Del swing al gospel, passant pels flirtejos al rock simfònic, el Carta Blanca va semblar recórrer, no sabem si intencionadament, la història del Hammond en la música moderna, i va deixar el públic satisfet, els aplaudiments del qual van ser premiats amb el bis corresponent, que era una reformulació del tema amb el qual van començar l'actuació. I així es va tancar el cercle, amb un groove sinuós i càlid.