"Identitat assalariada", una reflexió sobre l'obra Zona Franca

Les coses han canviat, i molt. El sistema productiu del segle passat ha marxat per no tornar: el Fordisme de grans i sòlides fàbriques que durant anys ocupaven centenars de persones que vehiculaven la seva identitat a través del treball. L'adhesió i lleialtat a l'empresa, les rutines sacralitzades i les carreres predictibles, els valors de l'esforç i l'entrega il·limitats com a vies per assolir no tan sols un salari, sinó la satisfacció personal. Un projecte vital associat a una experiència laboral estable. Una identitat fonamentada en el vincle amb el treball assalariat, en una trajectòria lineal a la qual només la inexorable jubilació posava fi. Sense sotracs, sense elements que qüestionessin una estabilitat monòtona però segura, al cap i a la fi.

Zona Franca confronta els valors vinculats al treball de dues generacions ben diferenciades. El responsable d'un magatzem a punt de jubilar-se després de 29 anys al mateix lloc de treball, i el jove que li prendrà el relleu durant els cinc dies en què es desenvolupa l'obra. El senyor Mañé i tot un sistema de valors associats a l'empresa; i la mirada nova d'en Nin, fill de la precària flexibilitat laboral i irreverent davant el sense sentit d'un ordre burocràtic caduc. La necessitat de dotar de sentit una feina a través de la qual construir una identitat gratificant i honrosa, davant el pragmatisme de treballar de qualsevol cosa però sense atorgar-li cap altra transcendència que la d'aconseguir un sou a final de mes. El que sigui, i si és de manera fixa millor. Però sense més romanços.

Els pensaments que en senyor Mañé desgrana al llarg de l'obra són reflexions que a molts ens resulten familiars. Ja siguin treballadores tèxtils o obrers del metall, molts de nosaltres som fills d'unes trajectòries vitals on els valors del treball, l'esforç i el compromís amb l'empresa eren pal de paller de la identitat. I han estat base, també, d'una incomprensió de regust sovint amarg, d'una alteritat entre familiars a voltes trista, fruit de l'abisme moral existent entre la concepció ideal de viure per treballar o de treballar per viure. Entre ésser coetanis d'en Mañé o d'en Nin. Entre SER o FER d'encarregat de magatzem. Entre una entrega sense límits o saber clar fins quan hem de treballar per al sou que ens fan guanyar.

Tant el profund entrellat com el lent tempo donen idea de la seriositat de l'espectacle, més enllà d'algunes notes còmiques que hi ha qui eleva, sense poder-ho compartir, a categoria de l'obra. Una hora i vint minuts de drama contemporani personificat en el senyor Mañé, que en cap moment es pren a la lleugera la seva situació ni es riu de si mateix. Una bona reflexió sociològica amanida per notes d'humor i d'absurd gràcies a les jovials jugades d'en Nin. Intel·ligent plantejament de dubtes sobre la construcció de la identitat en temps passats i presents: sobre quina és al importància que té el treball assalariat a les nostres vides.

Autor: David Desola / Direcció: Israel Solà / Intèrprets: Lluís Marco i Pau Vinyals / Traducció: Jordi Casanovas / Producció: Sala Muntaner

Un article d'Albert Mateu