Igualada i Nueva Esperanza compleixen un quart de segle d'agermanament marcat per la música

El 1993 es va fer oficial l'agermanament entre Igualada i la comunitat de Nueva Esperanza, al país centre-americà del Salvador, el més petit d'aquesta àrea del planeta. La relació venia d'uns anys enrere, a partir de les estades del SETEM d'un grup d'igualadins i anoiencs que va cristal·litzar en la formalització de l'agermanament i en una relació de cooperació que ha resistit i s'ha enfortit durant aquests 25 anys. Al voltant d'uns 130 igualadins s'han desplaçat al llarg d'aquest temps al Salvador. La cooperació no ha estat únicament econòmica, ans al contrari, l'esforç d'aquests anoiencs -alguns dels quals han fet el viatge diverses vegades- ha estat "compartir". Jaume Fons, un dels responsables de l'associació, explica que "hem evolucionat cap a una cooperació entre iguals". Els igualadins han vist en Nueva Esperanza un referent d'estructures basades en el cooperativisme, mentre que els salvadorenys han aprofitat l'embranzida i el bagatge de l'Escola de Música igualadina. Uns lligams que també són molt forts amb els grups del Cau. Els propers dies, a Igualada es desplegaran diversos actes per commemorar aquesta relació.

Nueva Esperanza deu al seu nom a haver nascut del retorn d'uns refugiats salvadorenys des de Nicaragua, on havien anat a parar escapant de la dictadura militar. Aquesta comunitat va rebre unes terres "improductives" i es van veure obligats a cercar uns terrenys propietats de l'oligarquia. En aquest context, es va fer una estada del SETEM allà. "La diferència va ser que la majoria de les persones que hi van anar, el 1991, eren igualadins i igualadines" recorda Jaume Fons, "i això va fer que un cop tornessin a Catalunya, es poguessin seguir trobant amb regularitat i parlant de com perllongar aquella experiència". 

La comunitat de Nueva Esperanza va germinar amb uns valors basats en el cooperativisme i influenciada per la teologia de l'alliberament. "Té alguns trets diferencials que han fet que sigui una experiència molt interessant, com el paper de la dona, que és molt rellevant en el que és una societat molt masclista" afegeix Jaume Fons. La desena de persones que hi van anar van veure "una forma de treballar molt diferent, molt interessant". Aquestes condicions i la proximitat entre el grup de voluntaris del SETEM van permetre una continuïtat. 

A tot això s'hi va sumar a "l'impuls a la cooperació de l'època de Xavier Badia com a regidor, el 1993, en una època que es reivindicava el 0,7% de transferència del pressupost en ajuda al desenvolupament. Es va apostar per fer alguna cosa més, no una simple subvenció". El reconeixement i la institucionalització del lligam amb l'Ajuntament "va ser molt important per Nueva Esperanza, més del que pensem. El Salvador no era un país tranquil i l'exèrcit tenia encara l'herència de la dictadura. Un ajuntament que reconegués una comunitat com aquella, que desafiava els terratinents, era un aval que els reforçava de cara al seu govern". 

Des d'Igualada, des d'un primer moment, es va treballar "per no ser una relació d'agermanament merament institucional. Tampoc volíem ser una gran ONG, no en teníem la capacitat. La qüestió era facilitar el contacte entre persones". El principal actiu en aquest agermanament ha estat l'educació, en concret l'educació en base a la música. "És un apartat que a Nueva Esperanza encara no s'havia pogut preparar. La cultura indígena en aquest sentit no ha pogut tenir continuïtat històrica" detalla Jaume Fons.

I en aquest cas, l'Escola Municipal de Música d'Igualada ha fet una aportació inestimable al llarg d'aquests anys. No només amb la cessió d'instruments, sinó també amb les estades de professors anoiencs a Centre-Amèrica. "El projecte de música ha estat el que ha fet més intercanvis", també amb l'arribada de grups salvadorenys aquí. S'ha assessorat també a professors de Nueva Esperanza des d'Igualada "a vegades amb sessions via 'skype'". 

El fet diferencial d'aquest agermanament és que "hi ha hagut una continuïtat, pocs grups de suport al Salvador han tingut tanta perserverància. I el projecte de música ha tingut un finançament sostingut per part de l'Ajuntament d'Igualada". Al llarg d'aquests anys, però, algunes coses han canviat a Nueva Esperanza i ara centren els esforços de la comunitat. El canvi generacional de la gent que havia estat refugiada a Nicaragua ha comportat que el relleu que "no va viure la guerra ara es trobi amb una altra problemàtica, les 'maras'". Aquestes bandes capten a molts joves i apliquen una gran violència, amb el tràfic de droga pel mig. La música és una de les vies de sortida per no acabar integrat dins les 'maras'. 

Per això "en les estades d'ells aquí valoren molt la nostra situació. Fins i tot durant la crisi del 2008 en endavant, ells no veien la recessió. I quan viuen aquí i van pel carrer, agraeixen sentir-s'hi segurs, cosa que ara per ara, a Centre-Amèrica, és molt difícil".