L'antiga Igualada a ritme de jazz

Tot va començar gràcies a la recerca i els articles de Jordi Mestre Costas, que pretenia fer una biografia del seu pare. Aquest va ser una gran figura en el panorama musical igualadí i va tenir presència en moltes institucions i bandes musicals de la Igualada del segle passat. Per aquest motiu, el que va començar amb la voluntat de ser una biografia va permetre construir una radiografia del panorama musical de la ciutat de fa cent anys.

Gràcies al seu bagatge i a la seva trajectòria professional es va trobar molta informació musical de la ciutat, i juntament amb una exposició anterior més petita de l'Arxiu Comarcal, s'ha pogut construir aquest repàs històric, encara desconegut per alguns, de la vida musical d'Igualada del segle XX.

Barcelona, la porta d'entrada al sud d'Europa

Catalunya, i més concretament Barcelona, va ser la porta d'entrada del jazz al sud d'Europa, sobretot a partir de l'Exposició Universal de l'any 29. Des de llavors Catalunya ha generat clubs, discogràfiques, festivals i primeres figures de relleu internacional com Tete Montoliu, Carles Benavent i Jordi Rossy, entre d'altres.

L'era del jazz a Barcelona es va iniciar amb la incorporació dels estils de fox-trot, xarleston i altres ritmes moderns de l'època a les típiques orquestres de ball. A la resta del territori català es produïa la mateixa situació, les mateixes formacions de cobla durant el dia tocaven sardanes i altres sonoritats folklòriques-tradicionals i a la nit es transformaven interpretant les cançons i els ritmes de moda.

L'any 35 es va inaugurar el Hot Club per difondre aquest nou estil musical amb un èxit innegable. Després es va estendre com una taca d'oli arribant a Igualada i altres parts del territori català.

Orígens del jazz igualadí

Als inicis dels anys vint, ja es començaven a veure alguns programes de Fires i Festes de primavera on ja s'anunciaven quintets amb acompanyament de JAZZ-BAND. Alguns exemples van ser el Quintet Armònic Igualadí o el Quintet Joventut Igualadina.

Tot i aquests primers indicis, ens hem de fixar en l'Orquestra Ceciliana (1928-1933). Com el seu nom indica, aquesta formació es va crear per Santa Cecília. "Representa que a partir d'aquesta orquestra els integrants més joves es van ajuntar per crear paral·lelament els grups de Jazz", explica Montse Lobato, directora de la Biblioteca Central d'Igualada. Alguns dels primers grups a la ciutat van ser l'Orquestrina Montané o l'Orquestrina Rius.

El gran boom

També d'aquesta Orquestra Ceciliana va sorgir el primer gran grup de joves que hi va haver a Igualada i que va tenir un èxit espectacular, els The Nightingale Boys, els nois Rossinyol. La traducció en anglès no és gratuïta, sinó que venia de la influència americana del Jazz.

La seva presentació va ser a l'Ateneu Igualadí l'any 1933 i per donar-se a conèixer ho van fer amb una companyia de Barcelona que es deia espectacles Venus, amb vedets i la cantant reconeguda, Elsie Bayron. Va tenir tant èxit que l'Ateneu va quedar col·lapsat, molta gent es va quedar al carrer, per sorpresa, fins i tot, dels mateixos músics. A la sala es podia veure una reproducció de la seva posada en escena dalt l'escenari i el que era la seva imatge per anunciar-se, tot reproduït en peces de paper creats per l'enginyer igualadí Carles Sala.

Entremig de la seva trajectòria els membres del grup van tenir una disputa interna. Arran d'això, alguns integrants de la banda es van desmarcar i van formar un altre grup diferent: The Bird Boys. El gruix important se'n va anar a aquesta nova banda, "fins i tot van conservar l'essència del nom i l'estètica perquè consideraven que ells havien sigut els fundadors".

Com que ja eren coneguts, el grup va destacar des dels inicis de la seva trajectòria municipal. "Imagina't si eren coneguts arreu de Catalunya que un cop van anar a tocar a Esparraguera i uns nens petits els van rebre vestits com ells".

La "pajarita" era l'emblema de l'orquestra, que ja ho era en els Nightingale Boys i es va mantenir durant els anys posteriors a la guerra.

El "año del triunfo"

La "pajarita" va ser una de les poques coses que la dictadura va deixar conservar. L'any 1939, el año del triunfo, el grup va reprendre la seva activitat després de la guerra, adoptant el nom de la Triunfal Orquesta. El retrocés polític va fer que es passés de tenir grups amb influència internacional a tornar a adoptar vells estils i noms més antics. "Dintre del mateix grup n'hi ha alguns que eren més nacionals i altres eren més republicans. Tot i això, la gent estava tan cansada dels anys de la Guerra Civil que tothom va veure convenient el canvi de nom".

De fet, l'època de la Triunfal Orquesta és la que es va allargar més durant el temps. Va durar fins als anys noranta, fins i tot uns quants anys més enllà com a cobla. Continuaven mantenint l'estètica de la "pajarita" i van tocar a molts espais diferents, fins i tot a la inauguració del Saló Rosa.

Tot i això, i per les circumstàncies de l'època, van haver de reinventar-se en el seu estil musical. A partir de llavors ja no tocarien només Jazz, sinó que van començar a tocar tota classe d'estils musicals, mantenint l'esperit que els caracteritzava. "Tant podien tocar sardanes al matí, a la tarda tocar un pasdoble i al vespre tocar jazz".

En els seus inicis, el Jazz va irrompre de tal forma que moltes bandes es van centrar exclusivament en aquest nou estil musical, ja que era el que la gent volia escoltar. Després de la guerra això va canviar, el Jazz va deixar de tenir aquest factor novedós i els passos enrere que va portar la dictadura van obligar les bandes a adaptar-se i tornar-se més versàtils per sobreviure, combinant d'aquesta manera, diferents estils musicals.

És sorprenent veure aquest retrocés, en el qual anys enrere tenien una estètica més moderna i tocaven un estil de música molt més innovador. Segons Lobato, "això va passar amb tot. Abans l'escola era en català i progressista i després de la guerra es va tornar molt més rancia".

Una mica per supervivència, les antigues bandes de jazz, que ara es feien dir orquestres, es van adaptar a tocar tot allò que sortís, i, en part, gràcies a aquesta versatilitat es van professionalitzar.

Per aquest motiu, l'Orquesta Triunfal va esdevenir una formació molt coneguda, no només a Catalunya sinó a Espanya, arribant a fer bandes sonores per pel·lícules, com a La Plaça del Diamant, i a tocar a grans escenaris. Van tocar en una escena de La plaça del Diamant, dels anys vuitanta, i van fer bandes sonores d'altres pel·lícules.

Tot i això, l'exigència i el nivell de compromís que requeria aquesta etapa professional va ser difícil d'assumir per alguns integrants. "Hi va haver uns quants que tenien família i ho combinaven amb una altra feina i no es podien dedicar a tocar tan professionalment". Per aquest motiu, van crear un grup més petit però, aquest cop, de forma amistosa. D'aquesta manera, va néixer el conjunt Windsor, un conjunt més reduït que tocava els caps de setmana i, fins i tot, en alguna ocasió especial s'ajuntaven les dues formacions i tocaven junts.

Un fet curiós és que molts dels programes que apareixen anunciant les seves actuacions eren majoritàriament del Mercantil i en grau més baix eren de l'Ateneu. "Aquest ja era un grup que cobrava i la classe obrera no es podia permetre fer aquesta mena de balls com la classe benestant".

Una actualitat de retrocés

És significatiu que el resultat del treball de recerca sobre la vida d'aquestes bandes arribi només fins als anys noranta. A partir d'aquí les bandes de Jazz o les formacions com la Triunfal Orquestra han desaparegut del teixit cultural de la ciutat. El Jazz ha patit una forta transformació des d'aleshores, ara destinat a petits clubs concrets de Barcelona i limitats a aquest estil. "Ara ens imaginem un grup de jazz com un grup petit i no com els grans conjunts que existien dècades enrere. Simplement han evolucionat".

De fet, la sala d'exposicions on hi havia tot el material recorda, amb una intencionalitat buscada per part del seu creador, Carles Sala, a un local actual, més recollit, íntim, sense llum exterior i amb l'efecte de les llums de neó per conduir els visitants. Aquest és un efecte que ens recorda als clubs de jazz actuals, però que és molt diferent del que tenien les grans i explosives bandes de jazz de fa uns anys.

També era molt diferent el tipus de jazz que es tocava. "Ara el jazz és per escoltar, abans era per ballar estils com el Lindy Hop o Swing". Aquest jazz més ballable i alegre és poc present actualment, en canvi, ara és més recollit i intimista. Igualada és una ciutat d'orquestres, de músics i de grups i precisament no hi abunden ni locals ni grups de jazz.

Destaca també la figura de les dones dins d'aquestes formacions, la qual era gairebé nul·la. Les úniques fotografies on apareixen dones són les, ja mencionades anteriorment, vedets i alguna cantant. "Abans les grans músiques que hi havia sovint eren nenes prodigi i tocaven música clàssica". Fins i tot ara és difícil veure una dona a una orquestra tocant la bateria o a la trompeta, és un problema estructural".