"La mèdium", de Silvestre Vilaplana

He de confessar que Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969) de moment no m'ha defraudat mai. No sé si és la seva moderació en la publicació de títols nous –des d'Els dimonis de Pandora, publicada el 2000, fins a aquest darrer títol han aparegut vuit novetats seves per a públic juvenil–, la seva capacitat de tocar temes diversos, tots d'interès –a Les cendres del cavaller va biografiar els darrers dies de Joanot Martorell, a Els dimonis de Pandora ens introdueix a les pors col·lectives o a La mèdium ens parla de la capacitat de veure el futur per part de la petita Leiza–, o la seva prosa mesurada i el seu ritme sempre adequat al moment de la novel·la que estem. I per descomptat, com no podia ser menys, Silvestre Vilaplana a La mèdium no m'ha defraudat gens ni mica, ans al contrari. 

La petita Leiza té el poder extraordinari de predir el futur. Lluny de semblar-li un poder anormal, ho descobreix sense fer-ne escarafalls. Per descomptat, per als adults que hi ha al seu entorn aquesta capacitat és una arma d'extraordinari poder, ja que qui sigui capaç de posseir la petita Leiza en pot treure un rèdit fabulós. I aquí comença una fugida desesperada dels qui volen preservar la infantesa i la innocència de la Leiza allunyada dels poderosos que se la volen fer seva. 

Vilaplana teixeix un thriller que va de més a menys, i que canvia progressivament de ritme passant de primera a segona, tercera, quarta i cinquena, i atrapa el lector amb una trama que l'obliga a no deixar de llegir. Una altra magnífica i molt recomanable obra de Vilaplana, que esperem que continuï amb la moderació, que en el seu cas, és clar, és sinònim de qualitat. 

Joan Portell / ClijCAT / AMIC - AMIC