El músic igualadí Red Perill presenta el seu primer disc en solitari: "Planeta Crunch"

Planeta Crunch és un disc que no deixa indiferent a ningú. Es fonamenta en les bases electròniques del propi creador –que al disc programa i aporta veus, guitarres, teclats, vocoders, melòdica, saxo i percussions– i en un llenguatge molt proper al jazz de Miles Davis o Thelonious Monk. Les composicions del disc oscil•len entre la psicodèlia de Radiohead, el rock progressiu i simfònic de Pink Floyd, la música electrònica de St. Germain i, sobretot, la música negra com el soul o el funk de Stevie Wonder, Jamiroquai o Guillamino en l'àmbit català. Tot i així, en composicions com «Metamorfosi formosa amb formol», la creació evoluciona cap a llenguatges minimalistes que recorden l'estil de Philip Glass o el de Guillermo Klein, una de les persones que més l'ha influenciat musicalment.

Deixant de banda qüestions musicals i estilístiques, el disc sobresurt per la poètica de les lletres. A tots aquells que els hi agrada la cançó galàctica del triumvirat format per de Antònia Font, Jaume Sisa o Quimim Portet descobriran en Red Perill el quart galàctic català. Salvant distàncies, la introducció musical de «Planeta Crunch» podria ben bé ser conceptualment la de Batiscafo katiuscas. Ara bé, l'univers poètic, evocatiu, surrealista i absurd que crea Perill és molt més histriònic i dut a l'extrem, tan en qüestions musicals com en les lletres de les cançons –imperdibles – on és notòria la confluència amb les reflexions del seu perfil a twitter (@redperill) i d'altres usuaris amb els que comparteix missatges que ratllen l'absurd. Un costumisme surrealista que beu de diverses inspiracions, des de Cortázar fins a Mortadelo i Filemón.

Un disc per , tal i com diu en la cançó «Fuckin' people», als que "necessiten un parabrises mental per sortir dels paradigmes habituals".

Jordi Marcé Nogué