Aquells homínids neandertals que durant tants anys s'havien vist com salvatges sense cap agudesa mental, tenien clar com caçar i quins animals volien capturar. L'emboscada era la pràctica més utilitzada per fer la cacera efectiva. També s'ha constatat que caçaven selectivament els cavalls d'edat adulta, en canvi, la mateixa activitat en els cérvols era més variable i, per tant, flexible. Aquestes són algunes de les conclusions que aboca un estudi fet per Juan Marín (Becari pre-doctoral al Museu d'Història Natural de París), juntament amb Antonio Rodríguez-Hidalgo (investigador post-doctoral a la Universitat Complutense de Madrid) i Palmira Saladié (investigadora a l'IPHES, Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) sobre restes descobertes a l'Abric Romaní de Capellades.

S'ha analitzat l'edat de mort dels cavalls i els cérvols trobats en vuit estrats arqueològics de l'Abric Romaní, en una cronologia que aniria entre els 43.000 i els 54.500 anys d'antiguitat, segons el mètode de datació aplicat. Els resultats demostren que els neandertals caçaven selectivament els cavalls d'edat adulta. En canvi, la mateixa activitat en els cérvols era més variable i, per tant, flexible.

L'investigador comenta que les diferències en els perfils de mortalitat identificats en aquest jaciment avalen la pràctica de diverses estratègies de caça: "Per una banda, es van utilitzar estratègies de caça selectives per als cavalls en tots els nivells, en canvi, els cérvols van ser el producte d'estratègies selectives i no selectives només en uns estrats en concret". Per franges d'edat, els animals adults sempre són els més forts i més saludables d'una població. A més, en el cas del cavall (o del bou salvatge europeu, també present en el jaciment tot i que en menor mesura) la seva grandària implica un risc substancial per als caçadors, cosa que en els depredadors no humans es redueix a través de la cooperació, tal com s'observa en la cacera protagonitzada per lleons, llops, hienes i licaons.

Els investigadors han partit de l'estudi d'un total de 486 peces dentals de cavalls i cérvols de vuit nivells arqueològics diferents que corresponen a una forquilla cronològica que abasta uns 10.000 anys aproximadament. S'ha analitzat la seqüència d'erupció i reemplaçament de les dents (els moments en què les dents de llet dels animals són substituïts pels permanents) i del seu desgast mitjançant la mesura de l'alçada de la corona i el desgast de les superfícies oclusals (superfície de masticació). Gràcies a això es va establir la seva edat de mort i es va poder comprovar la preferències en la caça dels individus en funció a l'espècie a la qual pertanyen.