Pau Vallvé, l'arriscat home orquestra

                                                                                                                                                                                                     Crònica a càrrec de Pep Tort

Personatge curiós, un pèl sarcàstic, amb un humor ben particular, que va fent comentaris més o menys àcids entre cançó i cançó, Pau Vallvè ens presentava a Igualada el seu darrer disc 'Pel dies bons'. Aquest disc és com un punt i a part. Un dia ho va deixar tot, la discogràfica, la feina, la ciutat, els concerts (i més coses?) i va anar a tancar-se a Banyoles, a treballar en absoluta solitud i aïllament en aquest nou disc. Disc que ,per cert, posats a fer, s'ha autoeditat, sense discogràfica, sense intermediaris i que, a més, s'ha fabricat manualment estampant amb tampons còpia per còpia.

I amb absoluta coherència amb tot això, es va presentar a l'Ateneu ben sol, només amb dues guitarres i uns pedal looper, un aparell que permet sintetitzar/modificar el so dels instruments o de la veu i, a més, gravar diverses capes de fragments de sons i anar-los repetint, creant així atmosferes, com si hi hagués tota una banda tocant...

I a fe de déu que va aconseguir crear atmosferes especials, el Pau!

Allà, ell ben sol, i en directe, a mitja llum, anava creant ambients efímers, sonoritats especials, tot un món particular d'imatges, de reflexions, d'històries quotidianes que anava desenvolupant davant nostre. Passava dels moments més íntims i acústics (com correspon a un cantant sol i la seva guitarra), a autèntics increscendos absolutament farcits de capes i acords repetits, molt rítmics, quasi mecànics a voltes, sintetitzats pel looper, deformats fins a l'increïble, omplint l'espai de textures impensades i que no et deixen de cap manera indiferent. De cop, a mitja cançó el cantant solitari, esdevenia home orquestra i ho pintava tot de colors estranys, de llums que no fan llum, per tornar al recolliment i la intimitat un moment més tard. Com una mena de muntanya russa de sonoritats...

Total, una experiència diferent, rica, particular, que et pot agradar més o menys, però a la qual val la pena acostar-se  i conèixer. Com tantes vegades, a les sessions de les Músiques de Butxaca, érem relativament poca gent. L'ambient és íntim i com de família, i això el fa més encantador, és clar, però també és una pena que es deixin passar ocasions de descobrir músics tant particulars, rics i difícils de catalogar com en Pau Vallvé.

Per cert, a mi no em va acabar d'agradar, d'enganxar... però això ja és cosa meva. Que em pugui agradar o no és un risc que correm l'artista i jo. No és motiu per no intentar-ho i no saber apreciar la riquesa i el risc d'algunes propostes musicals. Per això, perquè entenc que no acabo de saber explicar com és la seva música, us aconsello que el busqueu a la xarxa... escolteu-lo i us en fareu la vostra pròpia opinió, que és segur la millor de totes

I deixeu-me acabar amb la frase que es repetia a l'última de les cançons: "Tot va millor si estem contents. Tots estem contents si ens va millor".