Paunezz i Ven’nus es muden junts en un pis petitíssim a la seva nova cançó Cases als arbres

La conversa inacabada que ha anat tenint l’art fet per joves sobre la primera generació que viu pitjor que els seus pares… us ho recordem: efectivament encara està inacabada. Perquè igual que tenim coll avall que les notícies no aniran a millor pels nascuts als noranta i als dos-mil, aquests mateixos homes i dones de vint-i-pocs, ens ho segueixen reivindicant inequívocament. Reivindiquen les crisis que els ha tocat viure (la financera, la de l’habitatge, la del Covid…) i reivindiquen la manera que els ha ofert el món d’aproximar-se a aquest mateix: si no trobant-hi respostes, no deixant de fer-li preguntes.

I per preguntes sense resposta, si parlem de la màxima expressió d’un esdevenir col·lectiu difícil d’assumir i d’explicar, parlem un moment de les ciutats: veiem centenars de persones, però no coneixem els nostres veïns de davant; quilòmetres d’asfalt, però un pis de 60m2… Doncs va, preguntem com ho fan Paunezz i Ven’nus: hem de viure en un pis petit en una ciutat tan gran? Hem de viure, de fet, a les ciutats? Hem de trobar sentit a allò que no ens en fa? I si poguéssim tornar a viure a la casa de l’arbre del terreny dels avis?

De tot això és del que parlen l’artista igualadí i la sabadellenca en aquesta cançó escrita per Carles Pauné als inicis de viure a Barcelona per venir-hi a estudiar (sembla que faci molt, però no en fa tant!) i que ja tenia precedents: els dos van ser un dels artífex ara ja fa tres anys del que es va anomenar “pop de butxaca”, una nova onada de cançonistes joveníssims, que autoeditant-se en la majoria dels casos, van començar a proposar sobretot noves temàtiques en la cançó feta en català: armaris, feminisme, precarietat, DMs, triangles amorosos… Discurs generacional en tota regla. A més, sabudament amics, Paunezz i Ven’nus ja havien cantat Cases als arbres en directe més d’un cop, sent una peça que havia de quedar en això, en els directes, però que segons explica en Carles (Paunezz), va ser la insistència de la Valèria (Ven’nus) el que els va empènyer a gravar-la per fi.

D’aquesta lletra escrita ja fa uns anys en queda la segona entrega de Paunezz aquest 2024, després de la singular versió de la tradicional La cançó del lladre, publicada també amb videoclip ara fa dues setmanes. Una peça suprafolclòrica que ens porta a nous mons inesperats, després que amb el seu primeríssim EP#1 vam descobrir, de dins la seva guitarra, uns mons de nostàlgies post-pandèmia i tristesa bonica, i amb l’EP#2, uns mons que parlaven d’armaris, i que d’alguna manera ja feien referència al discurs generacional que ha travessat fins el moment tot allò que li hem sentit a Paunezz.