Pep Vila, exmembre dels Joglars, protagonitza "La farsa de Walworth" al Teatre de l'Aurora

Què veuran els espectadors que vagin aquest cap de setmana al Teatre de l'Aurora a veure "La farsa de Walworth"?

El títol és enganyós perquè la “farsa” ens pot portar a pensar que serà una obra molt fresca, i sí que n’hi ha una part, de comèdia, però hi ha una altra part de drama, fins i tot tragèdia. Veuran teatre dins el teatre, perquè els personatges representen una obra dins l’obra. Una obra molt complexa: els espectadors veuran les diverses màscares del teatre. Hi ha dos registres molt diferents: la farsa, amb un ritme molt accelerat, burlesc, amb disfresses; i el drama, amb un ritme diferent, naturalista. Hi ha un trencament molt ferm. Al final de la primera part de l'obra apareix un nou personatge que trencarà l’ambient pervers del pis. Amb aquest personatge l’autor ofereix una nova perspectiva, externa, per deixar la primera part en suspens, i que descobrirem a la segona part.

Tot passa dins un sòrdid i decrèpit pis de protecció oficial del barri marginal de Walworth Road, a Londres. 

Sí, un pis on el Dinny, un immigrant irlandès,  té tancats els seus dos fills, en Blake i en Sean, als quals cada dia durant vint a nys, obliga a representar una farsa, que ell mateix ha escrit i dirigeix. Una farsa sobre un passat que és fals, que s’ha fet venir bé per fugir de la realitat. El pare exerceix un gran poder davant els fills que té atrapats psicològicament. El públic, a mesura que avança l’obra, va veient que es van obrint unes escletxes entre el pare i els seus dos fills, unes escletxes que es van fent més grans i veiem a través d’aquestes escletxes allò que realment va passar en el passat i que ara no explicarem...

Com és el teu personatge, en Dinny?

És un personatge "xulo", fatxenda, atrapat per una cosa que li va passar en el passat. S’ha tancat dins una història que ell mateix ha falsejat. Per a ell té més importància aquesta farsa que ha creat que no pas la realitat. Reconstrueix una ficció. Vol viure dins la ficció, allunyat de la realitat. Però els fills, que s’han anant fent grans, van veient que hi ha altres possibilitats. És un personatge molt teatral: ell mateix és l’autor i protagonista d’aquesta farsa. S’ha tancat en una obsessió. De fet, em fa pensar en la feina de l’actor o del director de teatre, obsessionats en la nostra feina, en el nostre personatge.

És d'aquells personatges que veiem al telenotícies, que aparentment és una persona normal però que acabem descobrint pervers i violent? 

És com una ceba, amb diferents capes; des de fora l’espectador el veu dolent, salvatge, i ho és, perquè el que fa psicològicament als seus fills és dur, però ell pensa que ho fa per bé. Tot i que em sembla que no ho aconsegueixo, perquè realment és dolent, intento que empatitzi amb el públic, perquè ell intenta fer veure que no tot és per culpa seva. Però ja ho veureu...

Ha sigut un repte per a tu interpretar aquest personatge?

És una obra molt complexa: teatre dins el teatre, la fusió de farsa amb tragèdia, els altres dos actors interpreten molts personatges... Sí, realment ha sigut un gran repte. Tot i que tinguis un llarg bagatge, com a actor sempre començo de nou. És una obra que cada vegada m’agrada més. A mesura d’anar-la llegint i assajant, cada vegada m’agrada més i cada vegada m'ho passo més bé,  i curiosament, més en la part dramàtica que en la farsa que és on m’he desenvolupat més en la meva carrera. 

Tu has fet molts papers dins la comèdia, el clown, i durant molts anys vas formar part de la companyia Els Joglars. Com és la vessant de comèdia de "La farsa de Walworth"?

L’autor, Enda Walsh, es va basar en el gènere de les slpastick, que al cinema van fer molt populars artistes com The Three Stooges, molt coneguts a  Anglaterra, i en el cinema mut , que pot arribar a ser molt salvatge, per exemple amb el tracte que donen a la dona, que ara seria impensable. L’autor burxa molt en aquest humor negre, dur, salvatge. I després, també hi ha la part física, dels clatellots i cops de paella. Tot és un joc i s’ha de jugar, però jo em sento més còmode en un humor més blanquet.

Com ha anat el treball amb la resta de l'equip? 

És un plaer treballar amb aquest equip, amb el director, el Pere Puig, i els actors, l'Oriol Casals, la Yolanda Sey, i el Jordi Subirà. Hi treballo molt a gust, hem format un equip fantàstic, un equip genuïnament gironí, amb una producció feta a casa.

 Aquest cap de setmana us veurem a Igualada.

Sí, estem molt contents de venir a Igualada. El Pere ja em va dirigir a "Manyac, manyac", al Teatre de l'Aurora. Aquesta sala és un espai ideal per a aquesta obra, per la proximitat amb els espectadors i per la disposició del públic en graderia, on establim una relació molt millor amb els espectadors que si fos a la italiana.