RJ Miller obre les portes de l'Estival i de la percepció en la nit més Inquieta

Aquest cop va ser l'Inquiet el local escollit per donar el tret de sortida a l'edició de 2016: un espai petit i acollidor i d'una modernor de caire novaiorquès. Presentava disc RJ Miller, un bateria amant de l'electrònica i que sembla una fusió entre el còmic canari Ignatius Reilly i el Joaquin Phoenix més canalla. Anava amb ulleres de sol i semblava haver acabat de rodar 'Resacón en las Vegas 3'. Es feia acompanyar d'un kit mínim de bateria, una tauleta amb un petit teclat i un parell més d'aparells electrònics, i de Tom Warburton, un contrabaixista que en aquesta ocasió s'ocupava d'un ordinador portàtil, dels sintetizadors, i de les caixes de ritmes. Molt més sobri que Miller, Warburton fa cara de gendre perfecte, d'algú a qui li confiaries la hipoteca, però es va passar el concert mastegant xiclet, un rere l'altre, d'una manera compulsiva. Semblaven el típic duet electrònic francés dels 90, sinó fos perquè Miller té cara de moltes coses, però no de gavatxo.

El concert va començar amb una espècie de suite: Un tema llarg que semblava que es podia separar en tres parts, i que va durar potser una hora. La sensació era de moure's en un vaivè minimalista, àcid i obsessiu. Durant els primers vint minuts, van jugar a variar un sol motiu. Jugaven a crear textures i a teixir una complexitat rítmica no tant basada en l'amalgama o la complexitat matemàtica, sino més aviat en la juxtaposició de motius melòdics o de cicles sonors gairebé eteris, de pulsació ambigua. Em va semblar un repte més emocional que intel•lectual, entés en un bon sentit (si és que n'hi ha de dolent); un joc en el qual l'espectador es va veure quasi bé obligat a posicionar-se, d'una manera gaire bé política.

I com sol passar en aquestes ocasions, una part del públic va anar abandonant la funció a comptagotes, per incomprensió o avorriment, tot i que la factura sonora no era estrident. Més aviat era bastant mesurada i fins i tot amable. El cas és que després d'aquesta suite inicial van dir "Hola, qué tal. RJ Miller, Tom Warburton. Plas plas plas." i van decidir fer un bis. Al final del concert, em vaig acostar a un dels organitzadors i li vaig dir: "I ara això com ho escric?" I em va mirar, incrèdul, i em va dir "Crec que no han tocat ni un tema del disc". I com que ahir la nit vaig deixar reposar la crònica i avui l'he acabat d'afinar, he decidit posar-me'l a l'Spotify per tal posar-me en situació, i la segona cançó es diu "Three part dreams"... i em sona molt! I mentre em repasso la crònica, insatisfet i emboirat, arribo al tema que tanca el disc, i m'adono que el concert no va ser sinó una porta oberta, un baptisme. L'havia escoltat anteriorment i no havia entés res. Ara, en canvi, veig els paisatges claríssims, a saber: El món és a punt de l'apocalipsi nuclear, i en RJ i en Tom han fugit cap a un petita illa del Pacífic amb una barqueta a propulsió que es van construïr al garatge de sota casa. Estan en una espècie de terrassa lounge, s'han menjat un tripi, i el cel és ple de focs artificials impossibles que no fan gaire soroll, i els animals s'enlairen dins de bombolles de sabó, i tots junts i en comunió veuen com tot s'ensorra sense melangia, sabent que el paradís viu més enllà de les paraules i del pensament. Aix... el concert venia amb efectes secundaris incorporats.

Una crònica de RED PÈRILL