Un treball d’Antoni Dalmau guanya el Premi Gumersind Bisbal
El treball tracta sobre la guerra civil i el primer franquisme a l’Anoia
El jurat -integrat pels catedràtics emèrits de la Universitat de Barcelona Pere Pascual i Domènech i Josep Maria Torras i Ribé, i l’alcalde de la Pobla, Santi Broch- va elegir per unanimitat l’estudi d’Antoni Dalmau entre els quatre treballs de recerca que es van presentar a la convocatòria. El veredicte en destaca la descoberta de materials inèdits fruit de la tasca d’investigació duta a terme per Dalmau.
Nascut a Igualada el 1951, llicenciat en Dret i professor de català, Antoni Dalmau i Ribalta ha estat també un destacat polític, havent desenvolupat tasques de regidor a l’Ajuntament de la capital de l’Anoia, de president de la Diputació de Barcelona i de Vicepresident del Parlament de Catalunya, entre altres. També és escriptor, assagista, traductor, col•laborador en mitjans de comunicació i un reconegut activista cultural.
En el camp de la investigació en estudis històrics ha publicat, entre altres, ‘El procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX (premi Agustí Duran i Sanpere d’història de Barcelona 2010), ‘Terra d’oblit. El vell camí dels càtars’ (I Premi Nèstor Luján de Novel•la Històrica), ‘Els càtars’ o ‘El cas Rull. Viure el terror a la Ciutat de les Bombes (1901-1908)’.
L’alcalde, Santi Broch, i la regidora de Cultura, Esther Touriñán, van ser els encarregats de lliurar el premi, que es concedeix en anys alterns a un estudi d’investigació sobre una comarca de llengua catalana o de qualsevol de les seves localitats o dels seus personatges. En igualtat de mèrits s’atorga amb preferència a un tema referit a la Pobla de Claramunt o la comarca de l’Anoia. Està dotat amb 1.200 euros i l’edició de l’obra –que es presenta públicament l’any següent- a càrrec de l’Ajuntament de la Pobla.
Un moment històric
L’acte acadèmic el va obrir l’alcalde de la Pobla, Santi Broch, i el va tancar la Diputada al Parlament de Catalunya Maria Senserrich. En els seus parlaments tot dos van fer referència al moment històric que viu Catalunya i al camí que el país ha iniciat per poder decidir lliurament el seu futur.
Santi Broch va agrair la implicació de totes les persones que durant aquests anys han fet possible el Premi Gumersind Bisbal, i especialment de la Fundació Salvador Vives i Casajuana, que des dels seu inicis, als anys 70, i fins al 2005, quan el premi el va assumir l’Ajuntament, va treballar per fer realitat el certamen i l’edició dels treballs guanyadors.
Malgrat la difícil conjuntura econòmica, l’alcalde va assegurar que l’Ajuntament continuarà donant suport a un premi “que té un ressò que va més enllà de la comarca de l’Anoia i s’estén a tot el territori de parla catalana”. Va destacar la contribució del certamen a l’hora de “preservar la cultura i la llengua catalana”, especialment en l’actual context, “un dels escenaris polítics, econòmics i socials més incerts dels últims anys”. A més, va fer referència a la polèmica Llei Wert i va recordar que “un poble que no pot educar els seus fills en la seva llengua és un poble sense futur”.
Maria Senserrich també va posar l’accent en la importància que tenen iniciatives com el Premi Gumersind Bisbal per conèixer la nostra història, la qual “hem de saber mirar per construir un futur millor”. En aquest sentit, la diputada va recordar que “tots els catalans i catalanes hem engegat un procés, que va més enllà dels partits polítics i d’algunes persones concretes, per decidir el nostre futur”. I, fent-se seves les paraules de Francesc Macià, va assegurar que aquest procés ens ha de conduir cap a la Catalunya “políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa” que anhelava l’expresident.
Per aconseguir-ho –va manifestar- “les eines d’una autonomia ja no ens serveixen”. “Ens calen nous instruments que ens permetin garantir un Estat del Benestar que protegeixi els més dèbils, la nostra sanitat, la nostra educació i la nostra cultura”, i que dibuixin un futur millor “per als nostres fills i néts”, va concloure.
Altres notícies
2 Comentaris
Ficats a parlar de historia, parlem-ne !!!!!!!!!
Antonio Villarroel i Pelaez.
Villarroel fue encarcelado en el castillo de Alicante y más tarde (1715) en el de La Coruña, donde murió el 22 de... Llegir més febrero de 1726 en condiciones paupérrimas, puesto que los últimos años de su vida los pasó recluido en una celda que se inundaba con la subida de la marea, circumstancia que le provocó una parálisis total de ambas piernas. La fecha real de su muerte la descubrieron el 2009. Hasta aquel momento se consideraba que Villarroel había sido liberado del Alcázar de Segovia a raíz de la paz de Viena y que había vivido de la pensión que le habría concedido, hasta su muerte, el archiduque Carlos, ya emperador del Sacro Imperio Romano Germánico.
Rafael de Casanovas:
Curado de sus heridas, los bienes de Rafael Casanova fueron embargados, pasando a residir a partir de entonces en la casa de su hijo, en San Baudilio de Llobregat. Le fue ordenado que entregara el título de ciudadano honrado con que le había honrado el Archiduque Carlos de Austria en 1707 y, amnistiado en 1719, regresó a Barcelona y volvió a ejercer como abogado hasta 1737, año en qué se retiró. Murió seis años más tarde en San Baudilio de Llobregat, el 2 de mayo de 1743, y fue enterrado en la iglesia parroquial de la localidad al día siguiente.76
Deixa el teu comentari
- 1 Tensió al mercat de l'habitatge de l'Anoia i el Bages sud per l'arribada de veïns de l'àrea metropolitana 596 lectures
- 2 Detenen dos homes per entrar a robar en sis domicilis d'Igualada forçant les portes dels balcons 524 lectures
- 3 L'Audiència Provincial de Barcelona dona la raó a l'alcaldessa de Vallbona d'Anoia, Meritxell Baqué, i a l'Ajuntament del municipi 522 lectures
- 4 Primer informe favorable d'Urbanisme perquè Igualada disposi d'una residència universitària 305 lectures
- 5 Un operatiu policial a Vilanova del Camí acaba amb una denúncia per tinença d’estupefaents i una detenció per situació irregular 290 lectures
- 6 La Coll@nada presenta el programa de Sant Faust, la Festa Major Alternativa d'Hivern 239 lectures
- 7 Els Gegants de Capellades estrenen vambes exclusives gràcies a Munich 233 lectures
- 8 Detenen un home per haver comès deu robatoris amb força a domicilis del Bages, el Moianès i l’Anoia 223 lectures
- 9 Els Punts d’Informació Turística de l’Anoia visiten La Tossa de Montbui i Jorba 215 lectures
- 10 Òdena presenta el XV Duatló de Muntanya amb un objectiu solidari 201 lectures
Parlem de Historia (2na part )
IGUALADA
14 de setembre 2013.19:45h
RAFAEL DE CASANOVAS
Elegit Conseller en Cap, per pur torn, a les deliberacions de la Junta de Braços del 1713 es mostra en tot moment partidari de la rendició catalana i la negociació amb els... Llegir més borbons, tot i que guanya la opció contraria per majoria aclaparadora.
Rafael torna a proposar als dirigents municipals, el dia 3 de Setembre de 1714, signar la rendició de Barcelona amb el borbònic Duc de Berwick, però novament les seves postures covardes son derrotades per 26 vots contra 4 i Barcelona s’enfronta al setge final.
La nit del 10 al 11 de Setembre Rafael, tot i ser l’encarregat de la supervisió de les Milícies que protegien la ciutat, es trobava dormint plàcidament al seu llit i ho va fer fins ben entrat el matí, quan la ciutat feia hores que estava sent assetjada, i encara sort que el van venir a avisar!
Quan finalment es desperta, Rafael Casanova realitza el següent discurs a les milícies:
“Por nosotros y por la nación española peleamos. Hoy es el día de morir o vencer. Y no será la primera vez que con gloria inmortal fuera poblada de nuevo esta ciudad defendiendo su rey, la fe de su religión y sus privilegios”
I aquí us adjunto el fragment del pregó editat per Rafael Casanova i Antoni Villaroel el dia 11 de Setembre de 1714
“(…) y extermine todos los honores y privilegios, quedando esclavos con los demás españoles engañados y todos en esclavitud del dominio francés; pero así y todo se confía, que todos como verdaderos hijos de la Patria, amantes de la libertad, acudirán a los lugares señalados, a fin de derramar gloriosamente su sangre y su vida por su Rey, por su honor, por la Patria y por la libertad de toda España (…)”
Es a dir, Rafael creu que el seu paper és protegir la integritat del territori espanyol d’una invasió de les tropes franceses que donaven suport a Felip V, en cap moment s’intueix ni la més remota noció de Catalunya ni dels seus drets.
En el moment que és ferit per una bala a la cama, Casanova fuig al col•legi de la Mercè on falsifica un certificat de defunció, crema documents que l’implicaven amb assumptes tèrbols, delega en un altre conseller la capitulació barcelonina i fuig com el covard que era a la veïna vila de Sant Boi, sense que ningú li ho impedeixi.
A Sant Boi viurà a cos de rei a casa de la seva dona Maria del Bosch. Les tropes borbòniques no mouen un dit per capturar-lo i finalment el Rei Felip V el perdona totalment l’any 1719 i torna a exercir feliçment d’advocat fins a la seva mort el 1737.
Aquest tracte estranyament privilegiat per part del Borbó contrasta amb el rebut per altres membres molt menys destacats de la resistència catalana a la mateixa guerra: per exemple, Josep Moragues, governador militar de Castellciutat, una fortalesa a situada prop de Vic, va ser jutjat, torturat, se li retiraren tots els honors militars, i va morir per esquarterament. El seu cap fou tancat en una gàbia on penjà d’un portal de la ciutat durant dotze anys.
Perquè doncs aquest tracte de favor de Casanova tan sospitosament desproporcionat?? Felip V va premiar la covardia del català o bé aquest era un talp a les ordres de la Casa de Borbó amb la missió de facilitar la victòria sobre els catalans?
Una altre dada curiosa es que quan el cronista de la època Francesc Castellví li demana dades sobre les darreres hores de la batalla del 11 de Setembre, aquest es nega a cedir cap document i li demana per escrit que no faci cas dels “rumors que circulen sobre ell”… a que es referia??