Vint anys de Teatre Nu

Vint anys aprenent

"Teatre Nu té diferents capes d'història" explica la Maria. Fa vint anys van sortir de l'Institut del Teatre presentant el projecte d'un espectacle a La Xarxa. En va ser el guanyador. Coneixien el premi perquè el moviment de Xarxa sempre ha estat molt lligat a Igualada. Es titulava 'L'home just' i sortia d'un taller de construcció amb l'Alfred Casas (dels quals només el Víctor i la Maria n'eren alumnes), que va ser el taller de final de carrera i que després el van convertir en un espectacle sencer. Llavors, va entrar dins el circuit del teatre familiar i van arribar a fer cent vuitanta funcions. Es van atrevir a tractar temes com la justícia i la mort. "No ens ho vam plantejar gaire: això vols dir?" i arreu on anaven provocaven polèmica. La Maria no creu que el tema de la mort fos la polèmica "Jo crec que el tema és que acabava malament. Tenia un final no-feliç". I el Víctor hi afegeix "Perquè la mort s'acaba enduent el protagonista. I no se salva".

No es van plantejar per a qui era el projecte, la Maria diu "Nosaltres volíem fer teatre! Per a nens o per a adults? Teatre i ja està!". Teatre Nu va ser el nom que van adoptar per encarar aquesta nova etapa professional, un nom amb el qual ja havien fet espectacles acompanyats de l'Íngrid Domingo, la Judit Farrés, el Pep Farrés, el Jordi Hervàs o el Marc Hervàs. Van entrar al món del teatre familiar perquè "vam veure que era un món on hi havia molt per fer, on hi havia companyies històriques que ens agradaven molt. Volíem fer com ells: anar de bolo, muntar, desmuntar, furgoneta... Aquest és el món del teatre familiar. I ens agrada. Quan tens vint anys tens moltes ganes d'anar de furgo, de muntar, de desmuntar.

La Maria explica que "'L'home just' va ser el nostre primer espectacle, que va anar molt bé, i a partir d'aquí vam anar encavalcant espectacles, van anar passant els anys fins ara, que no ens n'hem adonat". Vint anys, diuen, han servit per aprendre a "viure del teatre", "a envoltar-se de gent maca" i "a treballar feliç". Expliquen que "quan hem acabat un espectacle hem volgut fer-ne un de molt diferent", gaudeixen de les primeres vegades i això ha permès que no s'estanquessin ni trobessin la fórmula perfecta. Les seves reflexions al voltant dels seus vint anys de trajectòria les trobareu a la seva web amb un blog setmanal.

Enlloc com a casa

Lluny de només fer espectacles, fa cinc anys van iniciar a Tous el projecte de La Casa del Teatre Nu, guiats per les intuïcions i les ganes d'obrir-se. Feia molts anys que treballaven a Tous però tancats, sense establir gaires vincles amb el poble. Molta gent de Tous no sabia ni què feien. Buscaven "altres mirades, altres punts de vista". Un magatzem del mig del poble, que sempre s'havien mirat, ha acabat sent la casa de la companyia. Treballen fent bolos per Catalunya, Espanya i fins i tot Europa. "Està de moda la internacionalització", fa broma el Víctor i, en canvi, ells decideixen arrelar-se i acostar-se al veïnat. La Casa del Teatre Nu és l'espai de creació de la companyia però també és on fan classes de teatre, presentacions de llibres, preestrenes dels espectacles, programació per a adults, espectacles familiars... La seva situació al centre del poble, entre la farmàcia i "la botiga de tot, Cal Ton, la botiga de la Rosa", fa que hagi esdevingut un nucli, un espai de trobada i el centre cultural del poble.

"És un projecte que ens ha donat molta vida, que ara mateix és central en nosaltres. Tot gira al voltant de La Casa, intentem que tot el que fem hi passi". També expliquen com es va gestar 'Kàtia', espectacle que ja es va poder veure l'anterior temporada de Xarxa. "'Kàtia' va ser el primer espectacle amb un nou equip de treball. El primer espectacle creat 100% a La Casa, amb tot l'equip tècnic". Expliquen que és un projecte de suma de talents, "el primer espectacle de Ka Teatre i suma amb un munt d'anys de Teatre Nu". A més a més, les dues actrius de Ka Teatre, la Maria i a la Montse, actuen a El Patufet (i els seus pares).

Patufet, el clàssic català

"Coincidint amb aquests vint anys volíem fer un espectacle de celebració. Volíem agafar un clàssic, un conte nostre, català. I quin és el nostre clàssic? 'El Patufet'" expliquen. Però el Víctor el trobava un conte "amb poc interès teatral: va a passejar, se'l menja un bou i el caga" i van decidir "afegir una nova mirada: la dels pares. I per tant, un nou conflicte, "el d'uns pares que tenen un fill que no creix, que han de mirar de no trepitjar el fill i, per tant, trobem la hiperprotecció i tot de temes que connecten amb els pares". Expliquen que primer el van adaptar al "Teatre Arrossegat de Catalunya com una història més del repertori" però que s'han autoversionat conservant l'essència de teatre popular canviant la carreta per un "vodevil amb cançons".

No el defineixen com un musical sinó com "una obra de teatre amb cançons, ara es porta molt això", fa broma el Víctor. Les cançons fa que l'obra agafi un aire de revista. "El Patufet era un conte però també una revista i el fet que hi hagués cançons em va recordar a una revista de diferents números i, cada número, una cançó d'un estil diferent". No han tingut por d'agafar un clàssic tan conegut, hi han aportat reflexió i l'han convertit en teatre popular.

Sovint els clàssics contenen dosis de masclisme que ells esquiven amb solvència. "Girar el rol ens semblava una cosa òbvia, senzilla i interessant" però expliquen que "no deixa de ser una mare i una relació de parella molt convencional". Fins i tot el text conté una gran dosis d'humor fent broma de l'educació actual i el Víctor, de memòria, recita: "i tots junts fem la paella, educant en positiu que un bon pare, si és modern, a part d'educar, somriu". Consideren que "és un espectacle que interpel·la les famílies: als pares, les mares, els avis i també als nens més grans. Fa una picada d'ullet al món de la família que fa que es puguin veure molt reflectits i es puguin riure dels seus pares. Els infants més grans també s'hi senten interpel·lats, cap nen que vingui pensarà que és per més petits, potser pel títol, però se sorprendrà".

Els clàssics, diuen, "continuen funcionant". I creuen que potser en falten i que cal "modernitzar-los més enllà de l'estètica, el final o fer-los políticament correctes". Com a companyia han fet de tot: creació ('L'avi Ramon', 'Maure el dinosaure...') i també clàssics d'autor i adaptacions de clàssics de la literatura infantil catalana ('Raspall', 'La lluna d'en Joan'...). Però la versió que han fet del 'Patufet' conté altres reivindicacions: "el Xesco Boix i la qualitat literària dels animadors dels vuitanta, la musicalitat de les paraules, el joc amb el llenguatge...". A més a més expliquen que van "tenir la sort de poder treballar la música amb el Pep López, a qui havíem anat a veure i ara som companys de professió". Això els fa molta il·lusió, "poder compartir professió amb el Pep, el David Laín, L'Estaquirot, companyies que quan nosaltres érem nens començàvem, els havíem vist i ara segueixen batallant. Sentim molta admiració per ells".

Familiar: Territori i companyia

Teatre Nu participa activament en les reivindicacions de teatre familiar i ho fan amb la voluntat de "normalitzar que el teatre infantil és teatre i que els espectacles per a infants són espectacles. En pots trobar de meravellosos i de no tan meravellosos. Com en els adults". La Maria és presidenta de la TTP, Associació de Teatre per a Tots els Públics i coneix el tema, explica que "l'única diferència és que et dirigeixes a un públic més jove i això fa que et plantegis l'espectacle d'una manera diferent però són espectacles que necessiten el mateix amor, professionalitat, inversió, equip i temps". Defensen que "s'hauria de veure així i no s'hi veu, o no sempre” La feina que s'està fent a la TTP, expliquen, “és un treball de visibilització cap enfora i d'autoexigència a les companyies".

El que uneix les companyies de teatre familiar és precisament aquest fet, que són companyies estables. I això les diferencia del teatre per a adults "hi ha poques companyies que es dediquin de manera estable a fer teatre per a adults". També les distingeix que es dediquen a treballar pel territori "fem gires per tot Catalunya, Espanya, Europa i més enllà". Van a Barcelona també, però expliquen que "només és casa nostra en un moment donat, vivim del territori". Reivindiquen "el conjunt, l'arrel, el territori, el fora de Barcelona" i expliquen que per ells "és igual d'important un bolo al TNC (que hi anirem amb 'Kàtia' a l'abril) que un bolo a Deltebre en un casal que no té l'equipament". 

Expliquen que no és només el teatre familiar qui no té prou visibilitat, "som les companyies estables que no tenim prou visibilitat, les que parlem en plural". Argumenten que "en l'època de la selfie el què ven més és la figura, el col·lectiu no està de moda: té més visibilitat l'actor, el director, la figura, el dramaturg concret. Parlen del teatre per a adults i no el veuen més o menys precari que el teatre familiar, "al teatre per a adults hi ha molta precarietat encara que a les xarxes es venguin obres top” i afegeixen “a la gran Barcelona hi ha espectacles fets amb pocs mitjans i potser treballant amb precarietat". Els seus vint anys treballant els han servit per "demostrar que no és precari. Hem treballat molt perquè no ho fos". Argumenten que es pot "fer un bon espectacle amb pocs diners, els diners no han de ser mai l'excusa" i afegeixen que "el bon espectacle és el que està ben pensat, ben treballat i està cuidat en tots els seus vessants". Així i tot exposen "la necessitat de reclamar més mitjans per la cultura.  Hem de ser lluitadors i reivindicatius. Des de la cultura hem de saber fer-nos valer i respectar". Entenen la cultura com a imprescindible i expliquen que "va molt més enllà de la bona estona que puguis fer passar. La cultura és transformadora de la societat". Per això també exposen la importància de "pensar en infraestructures petites, comunitats riques culturalment, nuclis, llocs en què la cultura sigui centre". Treballen pel territori, arrelant-se i volen que "tots els habitants del país tinguin accés al teatre".