Ens situem a un poblet alemany l’any 1913, poc abans que esclati la Primera Guerra Mundial. La societat del poble es mou al voltant de la influència del baró, que dóna feina a la meitat de la gent. Poc a poc anem coneixent els personatges: el jove mestre de l’escola, els pagesos, el metge, i el capellà protestant, el baró... i tots els nens i nenes del poble. La tranquil·litat de tothom s’altera amb la successió de diversos incidents i agressions...

"La cinta blanca" ens apropa a una societat que imposa la puresa i la rigidesa com a única manera de viure: cal ser recte, sinó mereixes un càstig exemplar. Tot plegat es podria ubicar a molts llocs, no només en aquest poble i en aquest moment històric. Tot molt normal però alhora esgarrifós, al mateix temps. I sense ser una pel·lícula de terror, en conté, en dosis concentrades.

La fotografia de “La cinta blanca” és en blanc i negre per ajudar-nos a situar-nos en l’època. La fotografia i el càsting dels repartiment, cares poc conegudes que semblen sortides de principi del segle passat. Tots els actors fan un paper molt versemblant, no grinyola res. Sobretot els nens i nenes, els protagonistes de tot plegat. Uns nens que fa por imaginar-los al cap d’uns anys, de grans... I per acabar de situar-nos... I l'embocall de la pel·lícula, una banda sonora sense música.