Durant la campanya electoral per les eleccions municipals d’Igualada des d’ERC ens vam reunir amb més d’un centenar de joves. A tots ells els  fèiem dues preguntes: La primera, si una vegada acabats els seus estudis es veien vivint a Igualada, i la segona, si tenien perspectives de poder treballar a la ciutat o la comarca. La resposta a la primera pregunta era, de manera majoritària, afirmativa però matisada: Volien viure a Igualada, la gran majoria, però no tenien clar poder-ho fer. Precisament la condicionaven a la segona pregunta, i és que pràcticament ningú veia la possibilitat de poder treballar a la nostra comarca.

Per tant, poques perspectives de viure a Igualada i encara menys de poder-hi treballar. Això denota, indubtablement, que tenim un problema colossal. Que el futur de la nostra ciutat tingui clar que no hi podrà treballar –ergo no hi podrà/voldrà viure- demostra la incapacitat del sistema per fer front a les mancances del mercat laboral i ens adverteix de la fuga de cervells i capital humà que patim i patirem durant els propers anys. Alhora, divendres passat, a la Veu de l’Anoia, llegíem que el president de la Unió Empresarial de l’Anoia assegurava que les empreses “no troben gent per treballar” i explicava que a la comarca hi ha un nivell formatiu molt baix entre els 10.000 aturats, “dels pitjors nivells del país”.  

En contraposició a això, si ens fixem en les dades oficials, veiem com a la comarca hi ha 699 estudiants de Grau Mitjà, 820 de Grau Superior i 3695 estudiants universitaris (entre graus i màsters). Un total de 5214 alumnes que estan cursant estudis superiors. Aquestes dades són del 2011, les més actualitzades de l’Idescat. Per tant, la majoria d’aquests 5214 alumnes ja hauran acabat de formar-se i pretendran iniciar-se en el mercat laboral. En canvi, trobem unes dades d’atur demolidores, i si ens fixem en l’atur juvenil detectem un increment encara més gran dels joves sense feina. En definitiva, hem de trobar una solució per a aquests milers de joves de la comarca que han fet allò que els  exigia la societat (estudiar), que són (som) la generació més ben preparada de la història i que ara ens veiem totalment desemparats enmig d’un mercat laboral intransigent.

Calen, per tant, polítiques actives d’ocupació per parts dels Ajuntaments, atreure empreses (no només supermercats i hiperasiàtics) i destinar tots els esforços i els recursos que calgui per aconseguir-ho. No podem condemnar una generació sencera a no tenir futur, no ens podem permetre com a societat que els pocs joves que treballen ho facin en unes condicions laborals paupèrrimes i que els que no ho fan hagin d’emigrar per poder treballar. Calen solucions i l'administració pública i els seus dirigents tenen el deure i l'obligació de trobar-les.