La primera vegada que vaig veure obra d'Antoni Llena (va ser en una exposició a Barcelona), em va agradar molt i de cop; com una força amb ales.

Recordo un quadre amb molt d'espai buit, amb un paperet mig moribund que s'aguantava pels pèls només amb un tros de cinta adhesiva, i a prop, una pedra clavada amb l'impacte contundent d'un meteorit. Aquest meravellós contrast de pes ferm i fragilitat, de radicalitat i delicadesa, de lleugeresa, aire, espai i càrrega, de pedra i paper, de gravetat i sensibilitat, hi és molt a les obres de Llena, i hi és  —segons el meu parer— d'una manera immensament captivadora.

Els materials que utilitza, ínfims, ben senzills com una tireta, un tros d'esponja, cinta adhesiva, fusta o qualsevol element, semblen pocions de conjurs.

Contemplant la seva obra confabulem amb les coses. Especialment amb la cosa fabulosa de deixar-se seduir (de deixar-se anar) per la fascinació d'allò que, no essent res significatiu, és essencialment fascinant. Com l'espai, el blanc, els racons, la matèria, les imperfeccions, les formes o les associacions (recorda la poesia de Víctor Sunyol: de pas / cap a / on / mai / potser).

Ara, i fins a finals de novembre, es pot veure una magnífica exposició que repassa gran part del seu treball a la galeria A34 de Barcelona.