Cada dia miro VilaWeb per llegir l’editorial de Vicent Partal, gairebé sempre coincideixo amb tot el que diu, avui parla de l’afer dels nou professors de l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca. Al mateix digital, més avall, hi veig el Jordi Sanahuja, que fa una exposició a Igualada, a la Galeria Artèria.

Amb el Sanahuja ens vam veure fa pocs dies al Foment, un bar d’aquells amb encant on abans hi anava la gent gran (cafè, caliquenyo, dòmino...). Ara és el Casal Popular d’Igualada. I mentre parlàvem de les seves obres i la borda de Farrera, al Foment hi era present la Generació (H)original amb una exposició de fotografies a cura de la Marta Huertas i el Dídac Rocher. Com sabeu, la Generació (H)original és una colla de poetes que coincidiren durant més de 15 anys els dimecres al bar (H)original al barri del Raval de Barcelona —abans era una botiga de coses antigues—; recitals i vida, un espai de llibertat, de jerarquies mudes com l’H (o amb voluntat de desjerarquització, com diria la Meritxell Cucurella, el dígraf del desitx, llavor del fenomen).

Durant la conversa amb el Sanahuja, doncs, hi havia el Carles Hac Mor, l’Ester Xargay, el Joan Vinuesa, la Meritxell, el Josep Pedrals, el Jaume C. Pons Alorda, el Francesc Garriga... Tots amics de la galàxia, presents al Foment d’Igualada de l’avi. La poesia amb la fàbrica, les ales dels peus.                                        

Justament estic llegint el llibre del Vinuesa Hem d’anar a l’Índia (editat per l’Ajuntament de Barcelona, 2017). El Vinuesa és un personatge supersònic que es pot endollar a 125 W i m’he recordat d’aquestes paraules seves: “Els objectes, les històries i fins i tot les persones passen per una zona de temps en què es fan vells; si es té la paciència d’estimar-los, a poc a poc i a voltes, de sobte, es tornen antics, i llavors el seu valor creix”.

El Sanahuja va estudiar disseny a Tàrrega a mitjan anys 90, però aviat es decantà per pintar; al principi pintava a l’oli, i als seus quadres hi sortien ferradures, símbols, laberints, colors de l’arc de Sant Martí amb betum de Judea, ampolles, taules, cadires, esquelets, fum, espelmes, claus i tota mena de coses de proximitat, art de la terra com la Llacuna que, per si algú no ho sap, és la joia de la poesia (hem d’anar a la Llacuna, Vinuesa).

Però el més rellevant d’aquesta exposició (A trenc d’alba) és que el Sanahuja ha sigut original en deixar els olis per debatre amb si mateix en forma d’escultures desjerarquitzades.

Una d‘aquestes escultures es titula Violí-ballesta. M’imagino poetes-guerrers de l’Índia i la Llacuna anant a conquerir la Lluna amb violins-ballesta que disparen pintura fluorescent amb música clàssica, artistes que combaten amb extraterrestres tot recitant mentre fumen caliquenyos, anant amb globus-nau de pell de vaca per la Vi(d)a Làctia.

Quan un se’n va d’un lloc (h)imaginant amb H lliure, és la poesia que muda.