La setmana passada, a la inauguració de l'exposició "Constructors de somnis" dels escenògrafs i germans bessons Castells i Planas, un amic m'explicava que els bessons quan estan a la panxa de la mare s'acoblen (s'encaixen) l'un a l'altre quan un d'ells es mou, i que això ja és una descripció de vida de la relació entre bessons.

Hi ha un equilibri entre identitat i comunitat; en el cas dels bessons aquest equilibri potser és més complex ­—vaig pensar—, ja que en algun moment poden tendir a confondre's en una identitat compartida (som o sóc?).

El pare dels germans Castells era un pintor de parets a Cardedeu, un pintor mestre pel seu ofici i sensibilitat artística. Els germans Castells van treballar i continuar el camí del seu pare fins arribar a pintar telons de teatre, fins a la construcció d'escenografies.

Van muntar un taller de construccions escenogràfiques per construir els somnis de les grans companyies teatrals catalanes com Comediants, Dagoll Dagom, La Cubana, La Fura dels Baus... i no només somnis del teatre, també del cinema: El Perfume, El orfanato, Libertarias, El embrujo de Shanghai..., o la televisió: Les Teresines, Porca Misèria, Poble Nou, La memòria dels Caragols...

Els germans Castells són el Josep i el Jordi. El Josep és el que es mou en el cinema i TV, i el Jordi és el que es mou en el teatre. Treballen junts mantenint la identitat pròpia. I, a més a més, amb les respectives parelles, la Teresa i la Carme (i el fil continua amb els fills, l'escenògraf Lluc Castells per una banda i la Marta i la Núria per l'altra).

(Foto: Víctor Moreno)

Últimament els arriben agraïments d’arreu (ben merescuts, és clar). Els acaben de donar la creu de Sant Jordi i, entre altres reconeixements, l’editorial Arola els ha publicat un llibre amb fotografies estimables (una amb en Joan Brossa als inicis de la Fira de Tàrrega). I ara, l'Ajuntament de Calella els ha fet l'exposició “Constructors de somnis” (que es pot visitar fins el 4 d'octubre a l'Ajuntament Vell), on queda palès que la seva obra forma part indispensable de la història del teatre català dels últims 30 anys.

Una cosa és imaginar, i una altra és construir el que hem imaginat. Aquesta dicotomia és la part més interessant de l'assumpte d'imaginar. Una campana volant subjectada a un globus d'heli que travessa un paratge (un escenari) és una idea brillant, poètica, però realitzar-la és més fantàstic, la màgia de l'artesania pot fer real qualsevol somni. Per elevar, bastir i fabricar un somni hem d'entendre i saber acoblar-nos a la idea, a l'art, a l'ofici i a l'artesania. I moltes vegades aquests camps són ben difusos, són bessons, i s'acoblen l'un a l'altre quan es mouen en els límits.

És una meravella tenir l'oportunitat de conèixer persones que ens interessen i ens captiven al taller, a la cuina, a la sala dels invents, a l'interior (a la panxa). La humanitat que això representa és com anar a la muntanya amb aquelles robes intel·ligents que ni sents el vent, el fred ni l'aigua, i que donen tanta seguretat.