Del 9 al 13 de març passat, a Reus es va celebrar el FEC Festival (divuitena edició), un festival europeu de curtmetratges, una gran festa del cinema que fa venir ganes de fer i de veure més cinema.

El curtmetratge és un format especial que se'n va del temps convencional que té la pel·lícula. Al FEC Festival ens adonem de moltes virtuts del curtmetratge, però la més particular és la de veure com la llibertat, la creativitat, la inventiva, la imaginació, la idea, s'alliberen. I aquesta lleugeresa permet descobrir tresors amagats (desclassificats) projectats als núvols.

Un d'aquests tresors que es van poder veure al FEC va ser un curt de 5' titulat Francesca, Francesca, de Dimitri Dietrich (Alemanya); imatge en blanc i negre, plans molt curts, quasi un pla fix, tot centrat en una petita fulla solitària, una fulla que s'agafa a la branca (les altres ja devien haver caigut totes) i el vent de l'hivern que la mou intensament perquè se la vol endur també; però ella resisteix, sembla un insecte combatent intensament amb una força més gran, agafada a un ferro roent per tal de salvar-se, i no cau, batalla i balla amb una música del tot sensacional i poètica.

Un altre tresor, de 22', va ser Getting fat in a healthy way, de Kervork Aslanyan (Bulgaria). Un film que va desprendre un atractiu majúscul, que sobresortia pel seu surrealisme, per la lírica de les imatges, pel seu suggeriment, per la fantasia, l'enginy, la sensibilitat i l'humor que tenia. En un món on la gravetat és feble i la gent prima s'enlaira, en Constantino no pot abandonar l'apartament que comparteix amb el seu pare, hauria de pesar 120 quilos per poder travessar el carrer i anar al bloc de pisos del davant on viu l'hostessa que li agrada, que veu arribar cada dia des de la finestra (una hostessa ben grassa, ben guapa). Se li acut de lligar-se a la nevera per poder sortir al carrer, però no pot baixar. I al final el seu pare s'inventa unes botes gairebé màgiques que poden retenir-lo a terra, i així, finalment, surt per anar cap a l'hostessa. I una ràdio encesa que vola, unes dones que passegen uns gossos com si fossin uns globus d'heli o un altre que llança des del balcó una trompa però que surt volant amunt.

El FEC Festival fa una selecció acurada de les obres, la fan els seus directors Sílvia Ferran i Christian Inaranja, i mereixen totes les felicitacions del món per organitzar un festival tan virtuós i tan treballat com aquest, tan ben pensat per gaudir, tant si ets un erudit del gènere com si no. També és un esdeveniment artístic, sociable, exquisit (deliciós) i distès, on són convidats els directors dels curtmetratges programats per tal de presentar-los al públic assistent, i això crea una connexió i una empatia particular en una ciutat com Reus i al Teatre Bartrina.

Síntesi: un festival per anotar a l'agenda i no perdre-se'n ni un minut.