Hi ha una exposició de Josep Guinovart a la Galeria Joan Prats, Matèries en Erupció 1975-1985. Les obres exposades estan molt ben triades i penso que això permet connectar amb l’essència de Guinovart (les arrels).

Recordo amb agraïment que amb el poeta Carles Hac Mor i l'actor Carles Sales, Josep Guinovart va participar en la performance Poesia Visual Culinària que vam fer al teatre de l'Escorxador de Lleida (al gener de l'any 2001) fent de comensal.

Carles Hac Mor sempre parlava molt bé de Guinovart: “(...) Guinovart és el món rural de Ponent, d’Agramunt, la ventúria de l’inconscient que li puja des de la seva infantesa i que em provoca un vendaval de sensacions ja viscudes, de records de vivències, cosa que, molt més enllà de mi i de qualsevol altra persona, té una gran importància per tal com remet a les arrels d’una cultura (...)” [Enderroc i reconstrucció, Arola Editors, 2007]

Així, doncs, veient les obres de Ginovart podem seguir arrels: de materials, d'arena del desert, de fang, de palla, de caragols, d'ous, de branques, d'uralita, d'Agramunt, tot recorrent taques expansives de color terra, de color de les forques de l'era atòmica, matisos sospitosos de ser territoris plens de llavors a sota, camps de màgia rural per on podrien passar tractors-acordió, fronteres difuses d'ocres amb blaus, vermells, blancs i negres, cosits, traçats, enganxats, retallats, foradats, esperits d'oficis, de miralls estrella amb ulls de llum de mussol. I arrels. Més arrels.

I és que les arrels sustenten la poesia, la lleugeresa, la sensibilitat. Les arrels absorbeixen, són l'origen. Fixem-nos en un arbre, en les seves branques amb fulles i com el vent les fa música d'oreneta, no s'aguantarien però sense les arrels que les sustenten a terra (les arrels no es veuen i un arbre del revés no s'aguantaria), sense arrels ens perdríem. Hi deu haver arrels-espurna, arrels-ocell amb ales de torró, arrels de corda o amb barret de copa.

Hi ha molts artistes que associem a la naturalesa, que hi interactuen, però a Guinovart jo l'associaria a les arrels, a la part més fonamental, la que toca terra i sustenta la poesia. La mà que agafa el ram.