Quin so té un cabdell de fil? Quin so té el misteri, la màgia o les papallones?

Xavi Lloses Huguet va fer el primer so a Lleida el 1976, quan va néixer. Ara és un pianista propianista i antipianista de cap i de cua, un compositor que pot fer un cop sec de destral al piano, fer embolics melòdics o música de llum purpurina.

El Museu de la Mediterrània acaba d'acollir aquest estiu una exposició de Músiques PeriLloses (visitable fins al 28 de setembre a Torroella de Montgrí) on es pot veure i escoltar el treball visual-sonor de Xavi Lloses i apreciar la seva capacitat de pujar a una escala musical —la que va al campanar— com si fos un parc d'atraccions o un malabarista.

Potser hi ha una muntanya —quin so té una muntanya?— de distància entre el so supersònic d'un coet espacial a la galàxia i el so ínfim que fa un caragol arrossegant-se per la terra. O potser existeix un diàleg entre muntanya, coet i caragol que no sentim, que ens perdem. El so, com gairebé tot, es pot manifestar amb estrèpit o amb subtilesa, per presència o per absència (fins i tot el suggeriment parla, se sent).

En Xavi Lloses tant pot produir una òpera de grills com un concert de coberts. A l’exposició hi ha una instal·lació feta amb coberts antics de la seva família que estan penjats del sostre i, quan un s'hi acosta, cauen provocant una sorpresa sorollosa i un ensurt. L'orgue de perfum, Núvols de Plata o El Somni d'un Gegant són títols d'alguns dels seus discs.

Quin so té la lectura?