Potser és justament aquesta la paraula amb la qual podríem descriure aquelles persones de qui mai ningú podria creure que són maltractadores. Són realment encantadores.

Hi ha persones encantadores al carrer que són monstres a casa. I encara que costi de creure és una realitat força freqüent. La persona que viu víctima d’aquesta situació, d’una banda sap que no tindrà ajut, doncs els altres no s’ho poden creure. Els altres mai han vist l’altra cara de l’encantador i per tant actuen des del que sempre han vist.  I de l’altra banda la víctima cometrà el greu error d’orientar la seva mirada cap a la seva pròpia conducta en comptes d’analitzar la conducta de l’encantador i per tant entrarà en un intent contínuament frustrat d’esbrinar què ha fet o què no ha fet, per provocar la ira de l’altre, entrant en una vigilància contínua per adaptar el seu comportament a l’estat d’ànim de l’enrabiat que no canviarà perquè en realitat no maltracta pel que la seva parella està fent, sinó per la seva escassa capacitat de regular-se emocionalment.

Ull!!! Que alguns encantadors només s’enrabien a casa.