Podem explicar moltes històries d’adolescents i si aprofundim, en elles ens adonarem que en la majoria de les que podem fixar-nos hi ha una gran fragilitat. Comencen a descobrir el món i a teixir les seves relacions amb molts sentiments confusos i incomprensibles sobre qui són i que s’espera d’ells i amb una necessitat vital de ser vistos i reconeguts.

Una de les històries, infinitament repetida, que sempre ens ha de cridar l’atenció és la de l’adolescent que no és el més apreciat del seu grup, que no té amics de confiança de fa anys, i que de cop i volta fa un canvi espectacular imitant a un amic que ha aparegut de forma sobtada a la seva vida. En un tancar i obrir d’ulls canvia la forma de vestir, la forma de parlar, la forma de tractar als altres, les seves rutines… Hem d’estar alertes davant d’aquesta història.

Als adults ens pot semblar que l’adolescent que no és suficientment apreciat pels seus companys es pot adaptar a la situació d’indiferència o de poca rellevància i acceptar-la, però l’adolescent és una persona que necessita ser vista i en realitat està sempre a l’espera de ser important, de ser admirat.

En masses ocasions estarà disposat a fer el que sigui per tal de tenir a algú pròxim, algú que el vegi, algú que l’elogiï, algú que li atorgui valor. Podran fer regals a aquesta nova amistat, riure-li tot el que fa, actuar de forma temerària o delictiva per agradar-li. Tant serà el seu desig d’amistat i reconeixement que no es donarà compte que aquesta nova persona que ara sembla que li veu totes les qualitats que abans no li veia, actua per un interès personal, no oblidem que també és adolescent, i que probablement el que estarà fent és provocar l’ enveja a un altre company o intentar obtenir l’atenció d’algú altre o inclús allunyar a la seva víctima d’alguna bona oportunitat. El que ara és apreciat no s’adonarà tampoc del canvi que se li esta exigint per ser apreciat, innocentment pensarà que simplement fins ara no l’havien vist. Estarà sent utilitzat sense ser-ne conscient.

Com a pares hem de ser investigadors delicats i respectuosos de la vida dels nostres adolescents, però això no serà suficient perquè ells vagin construint una vida amb valor afegit. Perquè sigui suficient, també hem de ser capaços d’actuar sense intrusió. Actuar perquè són més petits del que ells creuen i sense intrusió perquè són més grans del que nosaltres creiem.

La seva fragilitat ve justament de la coincidència, en el temps i l’espai, de ser petit i gran alhora.

Acompanyar els nostres nois i noies en les inquietuds generals de l’edat: drogues, sexe, admiració exagerada, pors, impulsivitat, lleialtats malenteses, etc., ajudar-los a distingir el que són amistats i el que no, pensar juntament amb ells sobre el fet que les accions tenen conseqüències i que aquestes s’han d’assumir i assegurar-los que passi el que passi sempre estarem al seu costat. Actuar sense intrusió pot semblar una absoluta contradicció. Però són dues accions que s’han de posar en marxa alhora quan vivim amb adolescents. Si no actuem, els podem perdre pel camí i si som intrusius, ens tancaran la porta. Així de delicada és la situació.